miércoles, 2 de diciembre de 2015

El tercer revolt

Fa uns dies vaig fer una aposta amb el meu millor amic, en Toni. Ell pensava que mai podria treure’m el carnet de moto, ja que sóc una persona que sembla molt descuidada i no m’agrada gaire estudiar, però ell no sabia que això era el que més desitjava del món. Si aprovava i aconseguia el carnet, em reptava a fer una cursa amb ell, i si suspenia havia de menjar-me un bitxo, un pebrot d’aquells tan picants que quan el menges sembla que treus foc pels queixals. Havia de guanyar, al cap i a la fi, era el meu desig...

Després de dues setmanes sense aixecar el cap dels llibres vaig anar a l’examen. Havia anat prou bé, ara només faltava esperar la nota. Quan vaig estar davant dels resultats vaig creuar els dits , vaig tancar ben fort els ulls i vaig preparar-me per si el resultat no era el que esperava. Per fi vaig decidir obrir els ulls, vaig buscar el meu nom i.... siiii!!!! Havia aprovat!!! Vaig trucar a en Toni, demà a primera hora l’esperaria al circuit.

Vaig arribar tard, però no hi havia ningú. En Toni segur que arribaria més tard. Vaig posar-me el casc i vaig començar a practicar, era la meva primera cursa i estava molt nerviosa. Vaig fer un revolt a l’esquerra, el segon a la dreta, i en el tercer revolt, de sobte, vaig veure alguna cosa que em barrava el meu pas. Vaig frenar de cop, no tenia temps d’esquivar-ho, però anava massa ràpid i vaig reaccionar massa tard. Havia plogut i el terra estava moll, la moto va relliscar i vaig xocar, al caure vaig picar amb el cap a terra i ja no recordo què més va passar...


Ara estic a l’hospital amb en Toni, acabo de despertar-me. Al principi m’he trobat perduda, no sabia a on era, però per fi he vist una cara familiar. En Toni diu que fa uns dies que estic a l’hospital, que he estat inconscient fins ara. M’ha explicat què va passar aquell dia. Diu que ell havia arribat molt d’hora i que estava practicant al circuit abans que jo arribés, ja que no podia deixar-se guanyar per una “novata”. Finalment em va confessar que va ser amb ell amb qui vaig xocar... Entre llàgrimes em va demanar perdó mil vegades, però jo sabia que allò no era just, havia estat a l’hospital amb mi tots els dies sense deixar-me sola ni un moment, al cap i a la fi, si hagués sortit cinc minuts abans de casa potser no hagués passat tot això...

Ariadna Huguet, PDCS



martes, 17 de noviembre de 2015

LA ECHABA DE MENOS...

Ya son treinta y seis los días sin lluvia. La tierra esta reseca, los árboles están tristes. Incluso da la sensación que los pájaros han dejado de piar. Se palpa tensión en el ambiente y los ánimos han empezado a decaer. Cuando el viento sopla con fuerza levanta nubes de polvo que dificultan la visibilidad. Huele a resignación y a desesperación. 

Cerca de las cinco de la tarde he observado con alegría la llegada de unos grandes nubarrones por el norte. Se acumulan en mi interior sentimientos contradictorios. Por un lado la esperanza que estos nubarrones culminen en un gran chubasco y por otro el miedo a una posible reiterada decepción. 

Una gota choca contra el cristal de mis gafas, después otra, y otra, y otra… Ya era un hecho, estaba lloviendo. En pocos segundos empiezo a percibir ese agradable y esperado olor a tierra mojada. Puedo contemplar como el patio en el que me encuentro se llena de pequeñas burbujas que emergen de un suelo incapaz de absorber la fina lluvia. El aire parece más puro y los animalillos parecen danzar un ritual de agradecimiento. 

No ha sido una larga tormenta pero sí intensa. Cuando vuelve a lucir el sol la atmosfera es más pura i más nítida. Los rayos de sol hacen brillar el paisaje y de pronto apareció un gran arco iris. Tan claro como nunca lo había visto.En un solo día he tenido el placer de experimentar tres sensaciones totalmente diversas. Ha sido un gran día. 

Raúl Martínez
2n ESO B



ÁNGEL DE LA GUARDA

Siempre he creído que cada uno de nosotros teníamos un ángel que nos acompañaba y protegía. Me lo imagino con un bello rostro, no muy alto, con unos ojos azules como el mar y transparentes como el agua; una nariz minúscula y chata y unos finos labios rosados. 

Lleva una corona que le rodea su pequeña cara, en ella caen sus cabellos de oro con rizos muy finos. En su largo cuello de cisne lleva una túnica blanca como la nieve que recorre todo su cuerpo. En su espalda tiene unas gigantes alas de color débil, su túnica cubre sus delgados brazos y llega hasta sus manos con dedos infinitos como los de un pianista. Sigue en sus largas piernas y llega hasta sus pequeños pies cubiertos por unas sandalias del color de la arena del desierto. 

Para él siempre eres su única prioridad y siempre te protegerá como una frágil bola de cristal. Es muy buena persona y quiere que en un futuro puedas volar tú sola como una bella mariposa. Pero incluso cuando ya sepas tu camino él te ayudará. 

Estel García.
2n ESO B

RECUERDOS TERRORÍFICOS

Me escondí en el bosque. Entre unos matorrales bajos, aunque lo suficientemente altos para esconder a una persona agachada. 

Intenté sacarme su imagen de la cabeza, pero cada vez que lo intentaba lo recordaba con más intensidad. Su altura, debía medir más de dos metros, y su cuerpo esquelético no era lo que daba más miedo. Te asustaban de verdad sus ojos negros, que parecían fundirse con la pupila, rodeados de un rojo intenso que debería ser blanco.
Tenía la cara llena de cicatrices, eran pequeñas y profundas. De sus labios finos brotaba sangre que se secaba a la altura de su cuello. Vestido con ropas negras daba la impresión de ser la propia muerte. Sus manos estaban ennegrecidas por la suciedad del arma que empuñaba, un cuchillo bastante afilado. 

El recuerdo de su voz grave seguía perforando mis oídos. El sonido de sus pasos perfectamente calculados, retumbaban en mi mente. Su mirada asesina, los sonidos extraños que hacía con su boca, las palabras que pronunciaba en un idioma que no conocía… Estaba asustada, realmente asustada. 

El crujir de las hojas me advertía de que alguien se acercaba a paso lento. Me quedé inmóvil, mi cuerpo no reaccionaba a las órdenes que dictaba mi cerebro. Sabía dónde estaba, me había encontrado. Entonces lo vi, como nunca antes lo había hecho. 

Araceli Gracia
2n ESO A

JAUME, EL MEJOR ABUELO DEL MUNDO

Mi abuelo Jaume no pasa desapercibido .Mi abuela siempre explica que mi abuelo era muy guapo cuando era joven .Yo creo que aún lo es .Es alto y fuerte como un roble .Sus brazos enormes y carnosos son a la vez tiernos y delicados cuando te abrazan .Tiene unas piernas largas y un paso firme que impone respeto .Su cara es redonda y aún tiene facciones de niño que no pegan con su cuerpo .Su nariz es su carta de presentación, grande y puntiaguda .Su boca es pequeña y sus labios carnosos .Sus cejas parecen apuntar hacia arriba consiguiendo que su mirada sea divertida y viva. 

Aunque su presencia impone es un ser dulce y entrañable .Chistoso, divertido, agradable… Siempre intenta hacer la vida más fácil a los demás. ”Si tiene solución no hay problema” es su frase preferida .Una de sus pasiones es subir montañas .Le encanta la naturaleza e intenta transmitirnos su amor por ella .En sus excursiones recoge hierbas que luego utiliza para hacer ratafía. 

Cuando veo a mi abuelo siempre tengo la misma sensación…me siento bien a su lado .Me transmite seguridad, positividad y mucho proximidad porque aunque nos separen muchos años puedo hablar con él de cualquier cosa.  

Sergi Roca
2nA 


IGUAL QUE YO...PERO DIFERENTE

Nacimos en el mismo sitio y a la misma hora, pero no nos parecemos en nada. Mi hermana es de altura media, y su cuerpo es delgado y huesudo. Sus piernas y sus brazos son largos. Su pelo largo y anudado cubre parte de su cara; tiene unos prominentes mofletes y una sonrisa grabada en su cara que muestra sus dientes rotos. 

Tiene los ojos marrones como el chocolate y unas pestañas pobladas que cubren sus ojos. Su piel es blanca, aunque en verano consigue estar muy morena. Sus manos son pequeñas pero fuertes. De pequeña la vestían de rosa aunque ella de rosa...no tiene ni un pelo.

Es nerviosa, extrovertida, aventurera y no le tiene miedo a nada. Es rápida cuando está encima de la moto, pero lenta cuando está en la mesa. Tiene su ritmo…

Su gran afición es la moto. Es una apasionada del motor y la velocidad, creo que lo ha heredado de papá. Su comida favorita son los macarrones que hace nuestra abuela. Le gustan tanto que podría comerlos cada día. Es una buena hermana aunque como todos los hermanos a veces nos peleamos.

Judit Guixeras Valverde
2n ESO A

martes, 27 de octubre de 2015

EL MEU INSTITUT IDEAL

El meu institut ideal estaria a Saturn, l’anella seria el pati. Com que estaria tant lluny s’hi hauria d’ anar amb el coet escolar. També hi hauria una piscina, una pista de básquet i patinatge, un camp de futbol, una pista de voleibol i un gimnàs. 

A l’institut s’estudiaria: marcià, la natura d’altres planetes , la vida dels altres planetes, els sons de l’espai, dibuix de l’espai i esport espaial. A l’hora de vida als altres planetes s’estudiaria en una granja, on hi hauria diferents tipos d’animals: el gosat (mig gos i mig gat) , el bacbou ( miga baca i mig bou) , el granopau ( miga granota i mig gripau)… 

Les excursions serien a Mart, a la Lluna, el cinturó d’esteroides, a Júpiter … Durarien molts anys i s’hi hauria d’anar amb molta protecció. Aquest seria un institut molt més que ideal!

Judit Durán Simón
1r. d’ESO A 


EL MEU INSTITUT IDEAL

El meu institut ideal tindria un camp de futbol de gespa artificial perquè és l’esport que m’agrada més; una piscina coberta per, després de les assignatures més difícils, anar-nos a relaxar una estona, un camp de bàsquet pels que no els agradi massa o gens el futbol i, també un altre de voleyball per poder practicar tots aquests esports que he dit. 

Estaria bé una biblioteca gegant que sempre estigués oberta per poder anar a llegir llibres o a estudiar per a l’examen d’alguna assignatura. Que en lloc de cadires hi hagués un sofà per a cadascú per estar més cómode. Les classes haurien de ser més grans, amb un portàtil a cada taula per consultar alguna cosa que no saps. Les parets de colors més bonics que el blanc perquè queda una mica soso i que totes les classes tinguessin una pissarra digital. 

Si fos tal com he dit, vindria amb moltes més ganes de començar les classes cada dia. 

Arnau Bagué
1rB ESO 



EL MEU INSTITUT IDEAL

Si pogués construir el meu institut ideal el faria a les muntanyes, perquè seria més acollidor i divertit, i a l’hora del pati podríem fer cabanes en el bosc. 

Hi hauríem d’anar a les 9 del matí, amb una hora de pati i sortiríem a un quart de 2, faríem classe normal. A la tarda hi aniríem a les 3 i sortiríem d’excursió per la muntanya, buscaríem pistes o rastres d’animals, faríem treballs sobre la natura, construiríem una cabana tots junts... Una de les tasques, també de la tarda, seria controlar i revisar l’estació meteorològica i el telescopi. Fins que arribessin les 5:15 que marxaríem cap a casa. Aquest seria l’horari de cada dia. 

El més important seria que no hi haguessin deures ni missions de cap tipus, excepte mirar la televisió i coses així. També els exàmens serien facilíssims i normalment no en féssim sinó treballs per entregar, resums, etc. 

A part de tot això cada any aniríem de colònies i farem un mínim de 3 excursions per any.Hi hauria quatre camps de futbol, 2 de bàsquet i 1 de voleibol, perquè tothom pogués jugar i per no avorrir-nos. 

I aquest seria el meu institut ideal. 

Joan Cos
1rB ESO


 

EL MEU INSTITUT IDEAL

Si pogués escollir, m’agradaria que el meu Institut fos així: 

Per començar, m’agradaria que comencessin a les deu del mati, perquè així tinc temps per dormir més i a la nit podria mirar pel·lícules fins tard.  A més a més, a l’institut no faríem servir llibres, només treballaríem amb ordinadors portàtils i així sempre faria bona lletra. 

Una cosa que no canviaria és que hi hagi nens i nenes junts, perquè és més divertit. El que m’agradaria però, és fer més hores d’educació física, jo en posaria dues cada dia, però només faríem esports (futbol, basquet, hoquei, etc..) i no faríem exàmens escrits. 

M’agradaria que poguéssim utilitzar el mòbil a l’hora del pati i la calculadora als exàmens de mates. També uns cuiners que ens preparessin el menjar que volguéssim. 

Una altra cosa bona que tindríem, seria menys hores de classe i mai tindríem deures. El que si que tindríem seria més colònies, més excursions i més dies d’estiu. Per acabar, tindria una cosa única: una sala de màquines per jugar.


Sergi Pèlach
1rB  ESO 


 

jueves, 11 de junio de 2015

Hi havia una vegada, una història capgirada

Hi havia una vegada una ciutat molt bella i organitzada, Hamelí, on hi habitaven unes persones contentes i felices. Però la felicitat no va durar per sempre. De sobte, del no res, va parèixer un problema, un gran problema: els nens.

Al principi eren pocs, però cada vegada eren més i més fins que el nombre de nens que habitava la ciutat era superior al dels adults. Els habitants, desesperats, buscaven una solució però res era eficaç. L'alcalde va pensar en el flautista, però resulta que un bon home de la cantonada cinquena, Joan el Fuster, sabia tocar la trompeta amb una melodia captivadora. L'alcalde i ell van acordar una recompensa si els alliberava del problema.

Dit i fet. Joan el Fuster va començar a tocar. Al cap de poca estona van aparèixer els nens de tots els indrets i racons de la ciutat. Es van posar en fila índia tot seguint, mentre cantàven, al trompetista harmoniós. En Joan, els va conduir fins a un regne misterióis, però el que està clar és que allà van ser feliços per sempre més.

El trompetista, tot alegre, va tornar a la ciutat demanant la seva recompensa, però el poble i l'alcalde estaven tant contents que no li van fer cas. En Joan, enfadat, va pensar: "Jo que els allibero del seu gran problema, ells a sobre no compleixen el tracte, no em mostren cap gest d'agraïment i humilitat....".

El trompetista es va dirigir cap a la ciutat i va començar a tocar una de les més belles i harmoniosa melodia. Del no res van començar a aparèixer rates i ratolins que es van apoderar de la ciutat. Ara el poble ja no tenia nens, però a canvi, tenia rates i ratolins per tots els racons. Aquests animalets els rossegaven tot el menjar i no els deixaven tranquils. Sembla ser que, potser ara, l'alcalde s'hauria de plantejar l'ajuda d'un altre flautista.

Paula Cantín, 2n d'ESO


Caputxeta, Blanca i Gretel

Hi havia una vegada, una dona obsessionada en ser la més bella del regne, era una dona amb un aspecte jove respecte la seva edat, amb un rostre bell i perfecte, amb un somriure meravellós, que fascinava a tothom qui passava pels voltants. La seva alegria ho envoltava pràcticament tot, era una noia feliç, simpàtica i agradable, o això aparentava. Tot va canviar quan les dos germanes, curiosament bessones, ja que no s'assemblaven en res, es van traslladar al centre del poble, al cor del regne. En un principi, tot era normal. Només eren dues noietes bufones que portaven vestits força elegants i cabells molt estarrufats.

El temps va anar passant i les noietes es van anar fent grans. Des dels vuit anys que estaven donant gresca al poble; cantant, jugant,... van passar de ser les nenes bufones a ser les noies més boniques. Al complir els setze anys, la Blanca i la Gretel, van passar a ser les més belles del regne. A partir d'aquell moment, tot va canviar.

La Reina Isabella estava furiosa, confusa i, sobretot, molt enfadada. Mentre esmorzava, es va mirar al reflex de la cullera, no seguia tan bella com ho estava sempre. Havia d'actuar, tenia que ser ella la més bella de tot el regne. La reina, furiosa, va decidir fer un encanteri, un encanteri que estava reservant per una ocasió com aquesta, i així va ser... Després d'unes paraules i remenant unes quantes olles, va sortir la poció. Al moment, la reins Isabella va fer un glop i, de cop i volta, un fum blanquinós la va envoltar pràcticament tota, de dalt a baix. Quan el fum anava desapareixent, s'observava una figura totalment diferent. La reina s'havia convertit en una noieta de setze anys, vestida amb una caputxa vermella i un cabàs ple de fruites. A partir d'aquell moment, la reina va iniciar el seu pla.

La Reina Isabella, a sota d'aquella caputxa vermella, es va guanyar la confiança de les dues bessones, i va esperar el moment precís per entregar aquelles suculentes fruites a les dues joves. Finalment, les germanes, no es van poder retenir més a la temptació i van fer una mossegada a un dels fruits. Immediatament van caure en un somni profund del que mai ningú les podria despertar.

La Reina va tornar al castell de seguida. Es sentia més jove i bella que mai. Assentada a la taula, disposada a sopar ja amb el seu aspecte normal, va tornar a emmirallar-se a la cullera, però alguna cosa no anava bé. Encara no era la dona més bella del regne. La seva bellesa tornava a ser inferior. Es va preocupar i es va posar molt furiosa. Aleshores és quan va decidir calmar-se i va començar a sopar. Tot estava tranquil fins que la macedònia va arribar, va tastar el vol i va començar la son, la son, la son,...

Sandra Carandell, 2n d'ESO


lunes, 1 de junio de 2015

La fredor d'una altra nit sense amor

Un dia més la fred em persegueix, gratant per sobre de les meves ferides impenetrables. Segueixo, buscant un lloc on refugiar-me per poder descansar, però sembla impossible. De cop veig un racó fosc, m'apropo i descobreixo que es tracta d'una petita cova, és perfecte per amar-se de tots els perills del carrer, tancar els ulls i sospirar. Però no aconsegueixo caure en el somni, els records em persegueixen com el lladre més buscat de tots els temps. Recordo la baralla d'aquest matí, contra altres gossos per aconseguir el bocí de pa d'aquelles escombraries. I quan aquells humans m'han cridat per buscar entre aquelles bosses blaves plenes de restes. Potser només necessito una ica d'amor per curar aquestes ferides i que cicatritzin...

Sara Ruiz, 2n d'ESO

Adéu Charlie!

Divendres, 12 de setembre de 1985

Avui m'han despertat a cops d'escombra. Quan per fi havia trobat un lloc calent i al costat d'una bassa a on hi podia beure quan volgués! Llàstima d'aquell curt de gambals!

Al cap d'una estona de caminar tot buscant u8nes deixalles on poder menjar, he anat a parar al darrera d'un restaurant. Oh! Això si que ha estat vida! Per un moment m'ha semblat que el meu amo em cridava pel meu nom, però res, només era la meva imaginació. Després d'haver-me bena tipat i hgaver passejat una estoneta, m'he anat a estirar sola a un banc trencat.

"Adéu Charlie! I recorda que després de les vacances et vindrem a buscar...." Aquestes van ser les darreres paraules que li vaig sentir

Vaig esperar i esperar, però res.

Mai més va tornar.

Paula Cantin, 2n d'ESO


miércoles, 20 de mayo de 2015

El pla

-Toni, Toni, que dorms?

-Shtt... No partis tant fort, que vindrà el guàrdia, què vols?

-No et preocupis, fa estona que està fregit a la cadira, no hi ha perill. et volia repassar el pla, estàs decidit?

-Actuem, no tenim cap més escapatòria. És ara, o mai. No pretendràs quedar-te aquí més temps, no? I més si és per alguna cosa que no hem fet...

-Ho sé, és injust, hem estat aquí tancas un anyy com uns delinqüents i encara no s'ha pogut demostrar la veritat, pretenen que ens quedem de mans plegades però no ho farem.

-Una cosa si que tinc clara, si aquest advocat que ens ha aconseguit el teu pare és tant bo com diu, i en un any no ha trobat proves suficients per demostrar la veritat, no ens serà fàcil sortir d'aquí sense embrutir-nos les mans.

Sigui com sigui, ens enfortirem, només fa falta seguir allò pactat, pas a pas, amb sutilesa...

Sandra Carandell, 2n d'ESO






Presó de Black Dolphin

En la presó de Black Dolphin (estepa Rusa) els pitjors criminals compleixen una cadena perpetua a quaranta graus sota zero, però a la nit ningú dorm.

-Ivan, Ivan, desperta!!!-, respon amb una veu cansada. L'Ivan compleix condemna per terrorisme.

-Tinc el que em vas demanar: pastilles de sabó, una olla i lleixiu.

-Bé, bé, amb això en tinc més que suficient-. Respon amb una veu quasi de blog.

-I ara dóna'm tot el material, i no et fiquis on no et demanen, d'acord? Després que rebi tot el material comença a desfer tot el sabó i cuallar-lo dintre de l'olla i afegir-li lleixiu, crea la suficient dinamita per crear trenta cartutxos.

A l'endemà, a l'hora d'anar a la mina, mentres tots piquen, ell col·loca cartutxos per totes les galeries, aprofitant que la mina té gas metà.

-Corre Vorshev. - Els dos surten de la mina matant a dos guàridies i disfressant-se.

-Boom! crida l'Ivan. Tot explota.

-Ostres! A partir d'ara et diré "Ivan el boig".

Guillem Rabassa, 2n d'ESO


La gàbia

-Hola! I tu per què ets aquí?

-Simplement per errors que es comenten al passat.

-Com jo, accions que es fan sense pensar, i després tot té les seves conseqüències. i ara estem aquí empresonats, sense sortida.

-Si, però aquest temps em serveix per aprendre, temps de reflexió, per donar-me compte del que vull a la vida. Tot allò que m'importa i pel que vull lluitar.

-I quant de temps estaràs aquí?

-De moment dos anys.

-De moment?

-Sí, tinc l'esperança de soeritr abans per bona conducta.

-Oh! I tant! L'esperança és l'últim que es perd!

-Saps? No em puc treure delc ap el dia que compartiré les vint-i-quatre hores del dia amb la meva família.

-Després de tot no crec que la meva família vulgui veure'm.

-Tranquil, estic segur que t'estimen, i aquesta estimació que senten per tu, pot superar límits.

-Jo, espero començar de nou i, si és possible, muntar el meu propi negoci. I tot aquest temps dins d'aquesta gàbia serà més fàcil gràcies a tenir un nou amic.

Sara Ruiz, 2n d'ESO


Navegar...

-Doncs jo, aconseguiré un vaixell, navegaré fins a la fi del temps i llavors, per fi, seré lliure! - em va dir tot il·lusionat.

-I com ho penses fer si es pot saber? - li vaig preguntar.

-Quan surti d'aquí, buscaré per tots els racons de l'Havana fins que trobi una bona i fidel tripulació. Llavors esperaré que arribi al port un d'aquells grans galeons espanyols, l'assaltaré i el robaré. Aleshores serà quan em dirigiré a abordar i saquejar grans vaixells i aniré a la recerca de valuosos tresors.

La veritat, és que es va ofegar amb rom, sense arribar a navegar mai.

Paula Cantín, 2n d'ESO


martes, 19 de mayo de 2015

Bells sentiments

Era un dijous al matí. Un dia especial per a tothom ,Sant Jordi; és el dia d’homenatge al nostre patró. Per a molts és un dia qualsevol però per mi és un dia de records i sentiments.

Ja fa molts anys que a casa meva hi ha un forat que sempre trobo buit, i aquest, és l’absència del meu pare. El meu pare va morir ara fa sis anys, concretament al dia de Sant Jordi. Ell va ser i seguirà sen un referent per a mi.

És per això que cada vint-i-tres d’Abril me’n vaig a l’estanc dels meus padrins a comprar un llibre i una rosa.

Aquell dia no vaig mai a l’institut ja que trobo que seria com una falta de respecte envers al meu pare i el seu entorn ; i aprofito per trobar-me amb tota la família que m’ha ajudat tant en els moments complicats.

Després de trobar-nos amb tots, agafo els meus cosins, la rosa i el llibre de poesia i ens dirigim cap al cementiri on li entreguem al meu pare, el record de tots aquells anys que havíem passat junts, en forma de natura i de poesia...

Roger Duran, 3r d'ESO
2n premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners
Categoria E




La tendresa dels sentiments

Tenia les galtes molt vermelles, dibuixava un somriure tímid i la seva mirada es centrava en una única cosa: aquella rosa vermella com el to del sol quan es pon a la primavera.

No la va agafar, en comptes d’això, se li va llençar als braços, tenia el millor xicot del mon! El va abraçar amb tanta força que gairebé l’escanya, i després li va plantar un petó als llavis.

Ella també tenia quelcom a punt, ho havia comprat aquell matí. I és que avui, la plaça del poble estava plena a vessar de llibres. Ella s’havia passat gairebé una hora buscant el llibre, havia de ser el llibre perfecte!
L’havia embolicat a casa seva, però no sense abans, escriure-li una dedicatòria a la primera pàgina.

Era el moment de donar-li. Va obrir acuradament aquella paquet embolicat amb tan d’amor. Els ulls li van brillar quan va llegir el títol, era el llibre. Els dos es van fondre en un llarg petó ple de tendresa.

S’estava ponent el sol, va voler acompanyar-la a casa, malgrat que visqués molt lluny. Un cop allà, ella el va convidar a entrar. I és que aquest Sant Jordi, prometia!

Aina Masferrer, 3r d'ESO
1r premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners
Categoria E


Els pensaments d'un instant

Les cortines es començaven a obrir i una gran llum blanca em va il·luminar la cara. Havia calculat que vindrien unes cent persones, però estava equivocada, perquè el teatre estava ple.

La mirada de quatre-cents espectadors es dirigien exclusivament a mi. Qui ho havia de dir? Jo, la Brittanny, aquella nena que fa uns mesos era una noia amb un somni, i s’estava complint en aquell mateix moment.
Tot estava preparat. Tots els actors estaven col·locats esperant impacientment que el director donés l’entrada per entrar a escena. Em vaig agafar a aquell instant que tan havia esperat per aturar-lo i que així durés més.

La meva cabellera de color castany estava recollida en un monyo intacte. Portava un preciós vestit del color de la plata, amb petits brillants a la part inferior.

Vaig aixecar la mirada, que semblava perfecte rere el maquillatge per mirar l’únic seient lliure de la sala. A la primera fila, el número tres. L’havia reservat jo pel meu pare, tal com li vaig prometre abans de que patís aquell accident.

Amb dues llàgrimes corrent el meu rostre vaig deixar enrere aquells pensaments per entonar la primera nota que iniciava el meu concert.

Cristina Vila, 2n d'ESO
2n premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners
Categoria D


L'amor del mar

Estava passejant pel costat del mar un dia d’estiu. Anava descalça. Podia notar l’escalfor de la sorra fina de la platja, i com els rajos de sol m’il·luminaven. Feia calor però l’aigua era fresca. Em vaig aturar i vaig seure al damunt d’una gran roca i vaig admirar el paisatge. A la llunyania vaig poder distingir la silueta d’un vaixell. Llavors, a tocar de la costa, una petita ampolla de vidre flotava al mar. Vaig baixar de la roca, la vaig agafar i vaig veure que contenia un paper grisós. El vaig llegir i deia així:

-“Et trobo a faltar. El meu cor no nota la teva presència, però encara batega per tu. Ets l’estrella que il·lumina les nits fosques, la peça que falta per completar el trencaclosques. Fa molt que ens vam veure, però aquest record encara perdura. Sé que potser no et recordes de mi, penses que ja no existeixo o, simplement has deixat de pensar en mi. Els meus ulls encara vessen llàgrimes quan sento pronunciar el teu nom. Et vull tornar a veure, sentir-te, besar-te”.

Quasi em poso a plorar. Vaig tornar a posar el paper dins l’ampolla per retornar-la al mar.

Helena Bonet, 1r d'ESO
1r premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners
Categoria D


Un dia al carrer...

Mentre veig com el meu amo s’allunya, pensó en on pordria anar. Potser s’ha deixat alguna cosa a casa, o potser vol córrer, simplement. Passen les hores i començo a tenir gana. M’espero una mica més però tinc molta gana. Menjaré alguna cosa per aquí a prop i tornaré a temps per quan torni.

Al principi no trobo res, segueixo olors, però cap em porta a un bon tros de carn. Vull tonar a on ell em m’ha deixat per trobar-me’l, ell em donarà menjar. Però no recordó per on era.
Un temps després, trobo unes escombraries, em fa una mica d’angúnia, però tinc gana. Mentre menjo, algú se m’acosta. M’acaricia i m’agafa en braços. No sé a on em porta, però fa tanta estona que camino que les potes em fallen.


Em porta a una gran casa, i allà menjo una cosa boníssima i m’abriga. Amb el fred que feia fora, ara estic en la glòria. I poc a poc vaig oblidant a aquell altre home

Alba Suñé, 2n d'ESO


miércoles, 13 de mayo de 2015

Sensacions

Un altre crit llençat al buit s'escapa de la meva boca. Em costa respirar. M'ofego amb les meves pròpies llàgrimes i tinc un gran tap al pit que no em deixa agafar aire, si és que n'hi ha. No veig res. No sé si és per la falta d'oxigen o perquè les llums s'han apagat. Les mans em fan mal i noto que les tinc plenes de sang de tant picar a la porta.

No tinc lars ni els meus propis pensaments. Una barreja entre por, estrés i afogament. Mai havia tingut aquesta sensació tan forta. Començo a veure una llum. No sé si és que m'estic morint o és que estic sortint d'aquest ascensor.

Cristina Vila, 2n d'ESO




martes, 12 de mayo de 2015

Amagatall

Vaig entrar-hi de cop i vaig esbufegar de satisfacció. Ja no em perseguien i aquell petit espai dins l'ascensor era el meu refugi. De cop es va parar i jo no sabia què fer. Vaig apretar el botó d'emergència però ningú contestava. Vaig començar a suar i notava com si les parets d'aquell diminut lloc m'aixafessin.ñ No tenia sortida i gairebé no podia respirar. Era com una abraçada de moltes persones però dolorasa i gens agradable. M'esava quedant sense alè i de cop vaig veure una llum. L'ascensor es va obrir, però va ser aleshores que em van detenir els policies.

Mariona Ribas, 2n d'ESO


Angoixa, calfreds, inseguretat...

Angoixa, calfreds, inseguretat. Les parets se'm volien menjar? O m'ho semblava a mi? Tenia la sensació que cada vegada l'ascensor s'anava encongint més, fins que al final jo moriria asfixiada. A sobre, sense llum, fet que m'impedia veure si la meva teoria de les parets era certa o només era fruit de la meva imaginació.

Angoixa perquè no sabia si sortiria d'aquella, ja que m'havia deixat el mòbil i no podia avisar a ningú. Calfreds, deguts a l'absència de la lum tenia el presentiment que hi havia algú a l'ascensor a part de jo mateixar que em volia fer mal.

Inseguretat, pel sol fet que si aquell ascensor s'havia parat, no descartava la possibilitat que en qualsevol moment descendís cap a baix..

Angoixa, inseguretat, calfreds...

Paula Cantín, 2n d'ESO


Tancada en un ascensor

Sóc claustrofòbica, així que començo a hiperventilar. Aquell botonet amb la campaneta no funciona. Enara no he començat a cridar perquè em fa moltíssima vegonya haver-me quedat tancada a l'ascensor, però no ho descarto si segeixo així.

Als quinze minuts ja estic cridant com una histérica. Tinc molta por. Em suen les mans, i com que reprimeixo les llàgrimes, em pica la cara i em couen els ulls. Poc a poc vaig oblidant tot l'exterior. Només estic jo en tot l'univers, dins d'aquesta petita caixa.

Em començo a relaxar fins que les parets es comencen a fer petites. M'entra el pànic, i intento fer-la més gran emputxant-la. Sé que és inútil, però és l'unica cosa que se'm passa pel cap.

Em faig una bola, em rendeixo. Quan em passo la mà per la cara m'adono que estic plorant. Quan penso en com de ridícul és morir en un ascensor, somric una mica.

Quan finalment s'obre la porta.

Alba Suñé, 2n d'ESO


lunes, 11 de mayo de 2015

Atrapat

Estic sol, vull escapar de l'ascensor. No sé quan sortiré. Pitjo la campana i ningú ve. No sé que faré ara. Vull trucar a algú però no tinc saldo. Tinc gana i a sobre em costa respirar. Vull pujar al pis cinc però no funciona. No crec que torni a entrar en un ascensor en la meva vida! Continuo pitjant el botó groc de la campana però no ve ningú. Tindria que haver recarregat el saldo!!! Sóc el nen amb més mala sort del món! Estar entre quatre parets tancades és pijtor que estar a la presó!!! Continuaré esperant fins que algú em tregui d'aquí i pugui tornar a casa...

Silemani Jangana, 2n d'ESO


domingo, 19 de abril de 2015

Jo, senyor, no sóc dolent

Jo, senyor, no sóc dolent. M'acusen d'haver robat, però jo li asseguro que això no és veritat. Només passava en aquell instant per la porta del banc, i la policia, en veure'm córrer, em va detenir. Ara estic a la presó i no sé quan sortiré.

-Així que és això el que va declarar al jutjat? - va preguntar l'agent al pres que en aquells moments estava assegut justament al seu davant.

-Sí, o al menys això és el que deia. Els primers dies que va estar entre reixes no parava de dir que era innocent, que tenia família i que no li podien fer això. Al cap de tres setmanes aproximadament va estar callat, sense dir ni piu. Ni tan sols xiulava com havia fet dies enrere, suposo que per passar l'estona.

Jo, el molt tanoca, vaig caure en el seu parany.

-Sí - va afirmar l'agent amb to ferm de comprensió.

-No sé pas com s'ho feia, però psicològicament estava molt preparat. Era capaç de fer-te creure que estaves somiant.

El fet va donar inici al vespre. Per la claror que m'entrava a la cel·la, tenint en compte que érem a l'estiu, devien ser cap allà les set quan vaig sentir tres cops seguits. Per primera vegada en un mes, vaig tenir algun indici que el noi del meu costat encara era viu. Dies enrere, aquella cel·la estava tan silenciosa que va arribar un punt en què vaig creure que ja no hi havia ningú.

Llavors després d'aquell soroll vaig mirar pel passadís i al final del meu angle de visió vaig poder distingir l'esquena de l'home que em va semblar innocent. El que feia quatre dies no hagués matat ni una mosca. O almenys això era el que volia aparentar. El que ja no sé és com va atravessar la seguretat d'aquella presó.

Però el que penso és que aquell home no era cap lladre aficionat, sinó un autèntic professional.

Paula Cantín, 2n d'ESO


Vaig lluitar...

Mai havia imaginat que una cosa així pogués passar-me. Sempre he estat un jove vitalista, sempre he intentat viure amb optimisme, però des de fa unes setmanes em trobo en aquesta cadira de rodes. No sé quant de temps estaré en ella. Els metges asseguren que només tres mesos. La meva vida, ho sento, està començant a canviar.

La gent pel carrer m'assenyalava, i dins d'aquell mar d'intensitat sentia els comentaris de "pobret", és tan jove..., paruales que em perforaven per dins. Sabia que aquell aparell de quatre rodes no havia de ser un inconvenient per a la meva vida, per somiar i aconseguir-ho, però el meu cervell no era capaç o això creia.

No sé que serà dels meus amics, ni de les meves amigues, però tinc por de converitr-me en una altra persona. Aquests eren els meus pensaments feia vint anys, quan estava com vosaltres. Sí, pensava que aquell era el final dels meus dies alegres. Fins que un dia vaig sortir amb els meus amics a fer un volt pel barri, i vaig descobrir que els teus ulls no es tanquen si no tanques el teu cor. A partir d'aquell mateix instant, al veure com el sol m'il·luminava el meu cor, vaig lluitar per arribar al que ara sóc.

Sara Ruiz, 2n d'ESO


Diari d'un presoner

Jo, senyor, no sóc dolent. M'acusen d'haver robat, però jo li asseguro que això no és veritat. Només passava en aquell instant per la porta del banc, i la policia, al veure'm córrer, em va detenir. Ara estic a la presó i no sé quan sortiré.

23 de juliol, 1889
Ja han passat cinc dies des de la meva entrada a presó. Jo no he fet res, però se m'acusa d'haver robat deu mil pessetes de plata. Ara estan buscant el meu càstig.

28 de juliol, 1889
M'han confirmat que la meva condemna serà cadena perpètua. Em passaré el que em queda de vida aquí, injustament.

31 de juliol, 1889
El meu company de cel·la m'ha deixat sense esma per no compartir el menjar amb ell. Ara estic al llit aguantant-me el dolor físic i també emocional.

2 d'agost, 1889
Han descobert un cadàver d'un home al banc i m'han condemnat a la pena de mort. No sé què fer durant aquest últim mes que em queda, ja que m'executaran el dia u de setembre.

12 d'agost, 1889
He conegut a un amic amb qui passo les llargues hores. Vull passar els pocs dies que em queden de vida amb ell. Em dóna pau.

1 de setembre, 1889
Penso que durant aquest temps no sé que hagués fet sense en Josep, el meu amic. En dues hores és la fi.

Aquest diari fou trobat un mes després per la guàrdia civil, i als vuit dies d'haver trobat el diari s'identificà el veritable lladre i assassí.

Gerard Rovira, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. En Joan es va fregar els ulls un parell de vegades. Es pensava que havia esat un somni... però si era així que hi feia allà aquell dinosaure mirant-lo directament als ulls?

S'havia tornat boig. Però... de sobte es va tranquil·litzar perquè el dinosaure el mirava amb els ulls tendres i afables.

Carla Artés, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Em vaig espantar i em vaig tapar fins al cap. Allà em sentia segur, em sentia bé amb mi mateix. Em vaig adonar que aquell monstre, el que buscava era un amic amb qui poder comptar per a tot, ja que fins aleshores no havia tingut cap amic. El pobre dinosaure va conèixer l'amistat aquell dia.

Sergi Piña, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. En Tomàs se'l va mirar, li va fer un petit somriure, i sense pensar-s'ho va començar a còrrer desesperat. Es va amagar darrera d'uns matolls, el dinosaure encara hi era.

Va obrir la boca, el va llepar, i es va assentar. En Tomàs el va mirar, va pujar a sobre i... a tornar a viure una altra aventura!

Adrea De Miguel, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Tenia por d'aquell ésser, no sabia com podia arribar a reaccionar. Tampoc sabia com havia arribat fins allà. Els meus records eren borrosos, no recordava res. Mentre intentava recordar algun fet que pogués explicar la situació, una mà freda em va acariciar el braç i em va dir:
-Hem de sortir d'aquí.

Patrícia Casteljins, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan es va despertar, el dinosaure encara estava allà. No s'ho podia creure, però... no havia estat un somni? Ha estat tota l'estona allà? No sabia què fer, estava bocabadat. Però... com havia entrat? No s'havien extingit els dinosaures? El cap només li feia voltes. Va decidir aixecar-se, no li havia de fer por!

Gerard Vilabrú, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Ell, amb tan sols un arc i dues fletxes va poder enfrontar-se a l'últim dinosaure de l'existència.

Estava estès al seu costat, mentre li regalimava l'espesa i vermellosa sang del pit. Va tenir sort. Podria haver mort en les urpes d'aquella bèstia, però no.

I així va ser com va marcar l'inici d'una nova era.

Sandra Carandell, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Quiet, observant en el complet silenci, fins que un gran espatec el va trencar i una intensa pluja va començar a precipitar des del cel. Tot i els fenòmens meteorològics i que feia dies que l'escridassava, intentant que marxés, em seguia, però cada dia hi era, i semblava que no tenia cap intenció de marxar.

Ricard Arbat, 2n d'ESO


sábado, 14 de marzo de 2015

EL SECRETO DEL UNICORNIO

Aquel día mis ojos vieron lo que nunca unos ojos humanos habían visto. Era una maravilla, una cosa increíble, imposible de imaginarla. Delante de mis ojos se erguía un precioso caballo de pelaje blanco como la nieve pura y el pelo rubio como el oro. Sus ojos eran océanos azules y brillantes que transmitían serenidad, paz, tranquilidad… Las patas, fuertes y firmes, con pezuñas de plata y oro macizo. La única característica diferente de los otros caballos era que, en el centro de la frente, tenía un precioso cuerno de color rosa, color de una flor que se abre en primavera.


Estuve unos segundos sin reaccionar, delante de ese ser mágico y misterioso, cuya belleza era insuperable por cualquier otro animal. Me miró. En sus ojos pude ver el reflejo del cálido sol de verano. Le miré. No podía dejar de hacerlo, su belleza me había cautivado. En su cuerno había una pequeña inscripción, escrita en un alfabeto que no llegué a comprender. El unicornio se acercó a mí, me olfateó y me volvió a mirar, pero con ternura y simpatía. Me dio un golpecito en el brazo y se giró indicándome un camino. No sabía si seguirlo, puede que me diera miedo o respeto, pero por curiosidad lo seguí. Me adentré en un bosque de secuoyas que se alzaban majestuosas hasta tocar el cielo azul y claro, que casi no se podía ver a través de la tenue verde cortina que formaban los bonitos árboles. Cuando llegamos hasta una fuente de marfil de donde manaba un líquido transparente parecido al agua pero con un olor muy fuerte a fresa, el unicornio se detuvo. Bebió de esa fuente y una fuerte luz me deslumbró. 

 
Cuando pude abrir los ojos de nuevo, delante de mí ya no se erguía el precioso caballo, sino una niña pequeñita, de más o menos cuatro años, que llevaba un vestido de seda blanca con un grande lazo en la espalda, de donde salían unas bonitas alas de color rosa claro con diamantes, y me miraba con una sonrisita. Me acerqué a ella, le cogí la mano y ella me abrazó. 
Helena Bonet, 1r B ESO