MANIES DE CIUTAT

Avui estic a Girona, tinc l’oportunitat de pasar pel meu carrer preferit. Es el meu preferit de l’estiu, en aquest carrer hi ha un local que fan gelats genials. És un carrer ample amb borreres amples i arbres grossos. El local es petitó però els gelats son ben grossos, no hi ha molta varietat, però són deliciosos. Sempre demano el mateix, encara que els he tastat tots. És molt simple, nata ben freda, caramel ben calent i una pluja d’atmella. 

Surto del local hipnotitzada pel seu aspecto, ensumant el caramel i poso el primer peu a la vorera. Abans de posar el segon, un senyor m’atropella. No l’he vist venir i ell a mi tampoc, però abans de que jo li demani perdò, ell m’ho demana a mi. M’explica que camina fent saltirons, seguint el dibuix que fan els mosaics a terra. Li miro el braç, sembla un crocanti. Em fa entrar amb ell al local, demana un tovalló i el mateix gelat que jo m’havia demanat, es neteja i el paga. S’acomiada i el veig marxar carrer avall fent saltirons. La gent de la terrassa em mira somrient però el cambrer no somriu perque li toca recollir el gelat. 

Marxo caminant i vigilant una mica més per no tornar a perdre el gelat. Arribo al pas de vianants i decideixo, com per art de magia, travessar-lo trepitjant només les bandes blanques, a partir d’aquest momento vaig intentar travessar-los sempre així, fins un dia que havia plogut i les meves bambes noves em van sorprendre relliscant més del compte. Vaig decidir que els travessaria trepitjant només la banda fosca, jo no tinc manies! 

Berta Pintor, 1r B ESO 

EN CARLES I L'OLGA

En Carles és el meu tiet. Ell té cara d’estrella de cinema i, a més, té molt bon gust per la roba. Ell és molt presumit, per aquest motiu cada matí s’està una hora per mudar-se. Ell té una pila de dones guapes i atractives que li van al darrera. 

L’Olga és la meva veïna. Ella és una dona amargada que té més de cent gats a casa seva perquè està sola com un mussol. A ella li agradaria tenir una parella, però amb la cara de bruixa que té, ningú li va al darrera. 

En Carles i l’Olga tant sols tenen una cosa en comú: la botiga “Superstar”. A l’Olga li agrada perquè allà sempre troba homes guapos i estilosos com el meu tiet. Ell només va allà amb un sol propòsit: comprar roba, roba i més roba. Ell es pot permetre tot el que desitgi perquè ell va fundar una marca internacional de sabates de mil tipus (botes, sandàlies, sabates esportives...). 

Un dia, l’Olga i en Carles van coincidir a Superstar i, com us podeu imaginar, quan l’Olga va veure en Carles, va anar cap a ell més ràpid que un coet. Ells dos es van agradar mútuament i van començar a sortir. Això era un malson perquè si arribaven a casar-se, l’Olga em faria la vida impossible! Jo em vaig adonar de la tràgica notícia d’una manera... 

El meu tiet, el mateix dia que va conèixer a l’Olga, va trucar a la meva mare perquè ell deia que volia que vinguéssim a sopar a casa seva. Jo ha vaig anar ben feliç i quan vaig veure a l’Olga, em vaig enfadar perquè jo ja coneixia d’abans la seva tècnica de “lliganeitor”. Ella ja ho havia intentat amb tots els meus veïns. Ella em va mirar amb un somriure, cosa que mai m’havia fet i no volia que m’ho tornés a fer perquè quan va somriure, li vaig veure totes les dents negres i podrides. 

El meu tiet, abans de sopar es va dirigir a la meva mare i li va dir que li havia de dir a ella i a la nostra família una gran notícia. Ell ens va explicar tota la història i va dir que ella era la seva mitja taronja. Crec que es va equivocar en dir “mitja” perquè ell és tres quarts de la seva taronja imaginària perquè l’amargada no és ni un quart d’interessant. 

Jo pensava que, com que no tenien masses coses en comú, aquesta relació no duraria molt. És en aquell moment quan el meu titet va dir “... i per això ens hem posat d’acord en casar-nos”. En aquell moment em volia morir, però, ho he estat rumiant i he acabat pensant en la part positiva: ja no pot ser pitjor, no? 

Aina Huix, 1B ESO

EL CÒMIC

Sergi Puig
1r A ESO - Català

EL CÒMIC

Margi Casadellà
1r A ESO - Català

EL CÒMIC

Marina Lara
1r B ESO - Català

EL CÒMIC

Farners Hua Silva
1r B ESO - Català

EL MEU INSTITUT IDEAL

El meu institut ideal estaria a Saturn, l’anella seria el pati. Com que estaria tant lluny s’hi hauria d’ anar amb el coet escolar. També hi hauria una piscina, una pista de básquet i patinatge, un camp de futbol, una pista de voleibol i un gimnàs. 

A l’institut s’estudiaria: marcià, la natura d’altres planetes , la vida dels altres planetes, els sons de l’espai, dibuix de l’espai i esport espaial. A l’hora de vida als altres planetes s’estudiaria en una granja, on hi hauria diferents tipos d’animals: el gosat (mig gos i mig gat) , el bacbou ( miga baca i mig bou) , el granopau ( miga granota i mig gripau)… 

Les excursions serien a Mart, a la Lluna, el cinturó d’esteroides, a Júpiter … Durarien molts anys i s’hi hauria d’anar amb molta protecció. Aquest seria un institut molt més que ideal!

Judit Durán Simón

1r. d’ESO A 

EL MEU INSTITUT IDEAL

El meu institut ideal tindria un camp de futbol de gespa artificial perquè és l’esport que m’agrada més; una piscina coberta per, després de les assignatures més difícils, anar-nos a relaxar una estona, un camp de bàsquet pels que no els agradi massa o gens el futbol i, també un altre de voleyball per poder practicar tots aquests esports que he dit. 

Estaria bé una biblioteca gegant que sempre estigués oberta per poder anar a llegir llibres o a estudiar per a l’examen d’alguna assignatura. Que en lloc de cadires hi hagués un sofà per a cadascú per estar més cómode. Les classes haurien de ser més grans, amb un portàtil a cada taula per consultar alguna cosa que no saps. Les parets de colors més bonics que el blanc perquè queda una mica soso i que totes les classes tinguessin una pissarra digital. 

Si fos tal com he dit, vindria amb moltes més ganes de començar les classes cada dia. 

Arnau Bagué

1rB ESO 

EL MEU INSTITUT IDEAL

Si pogués construir el meu institut ideal el faria a les muntanyes, perquè seria més acollidor i divertit, i a l’hora del pati podríem fer cabanes en el bosc. 

Hi hauríem d’anar a les 9 del matí, amb una hora de pati i sortiríem a un quart de 2, faríem classe normal. A la tarda hi aniríem a les 3 i sortiríem d’excursió per la muntanya, buscaríem pistes o rastres d’animals, faríem treballs sobre la natura, construiríem una cabana tots junts... Una de les tasques, també de la tarda, seria controlar i revisar l’estació meteorològica i el telescopi. Fins que arribessin les 5:15 que marxaríem cap a casa. Aquest seria l’horari de cada dia. 

El més important seria que no hi haguessin deures ni missions de cap tipus, excepte mirar la televisió i coses així. També els exàmens serien facilíssims i normalment no en féssim sinó treballs per entregar, resums, etc. 

A part de tot això cada any aniríem de colònies i farem un mínim de 3 excursions per any.Hi hauria quatre camps de futbol, 2 de bàsquet i 1 de voleibol, perquè tothom pogués jugar i per no avorrir-nos. 

I aquest seria el meu institut ideal. 

Joan Cos

1rB ESO

 

EL MEU INSTITUT IDEAL

Si pogués escollir, m’agradaria que el meu Institut fos així: 

Per començar, m’agradaria que comencessin a les deu del mati, perquè així tinc temps per dormir més i a la nit podria mirar pel·lícules fins tard.  A més a més, a l’institut no faríem servir llibres, només treballaríem amb ordinadors portàtils i així sempre faria bona lletra. 

Una cosa que no canviaria és que hi hagi nens i nenes junts, perquè és més divertit. El que m’agradaria però, és fer més hores d’educació física, jo en posaria dues cada dia, però només faríem esports (futbol, basquet, hoquei, etc..) i no faríem exàmens escrits. 

M’agradaria que poguéssim utilitzar el mòbil a l’hora del pati i la calculadora als exàmens de mates. També uns cuiners que ens preparessin el menjar que volguéssim. 

Una altra cosa bona que tindríem, seria menys hores de classe i mai tindríem deures. El que si que tindríem seria més colònies, més excursions i més dies d’estiu. Per acabar, tindria una cosa única: una sala de màquines per jugar.

Sergi Pèlach

1rB  ESO 

 

L'amor del mar

Estava passejant pel costat del mar un dia d’estiu. Anava descalça. Podia notar l’escalfor de la sorra fina de la platja, i com els rajos de sol m’il·luminaven. Feia calor però l’aigua era fresca. Em vaig aturar i vaig seure al damunt d’una gran roca i vaig admirar el paisatge. A la llunyania vaig poder distingir la silueta d’un vaixell. Llavors, a tocar de la costa, una petita ampolla de vidre flotava al mar. Vaig baixar de la roca, la vaig agafar i vaig veure que contenia un paper grisós. El vaig llegir i deia així:

-“Et trobo a faltar. El meu cor no nota la teva presència, però encara batega per tu. Ets l’estrella que il·lumina les nits fosques, la peça que falta per completar el trencaclosques. Fa molt que ens vam veure, però aquest record encara perdura. Sé que potser no et recordes de mi, penses que ja no existeixo o, simplement has deixat de pensar en mi. Els meus ulls encara vessen llàgrimes quan sento pronunciar el teu nom. Et vull tornar a veure, sentir-te, besar-te”.

Quasi em poso a plorar. Vaig tornar a posar el paper dins l’ampolla per retornar-la al mar.

Helena Bonet, 1r d'ESO

1r premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners

Categoria D

EL SECRETO DEL UNICORNIO

Aquel día mis ojos vieron lo que nunca unos ojos humanos habían visto. Era una maravilla, una cosa increíble, imposible de imaginarla. Delante de mis ojos se erguía un precioso caballo de pelaje blanco como la nieve pura y el pelo rubio como el oro. Sus ojos eran océanos azules y brillantes que transmitían serenidad, paz, tranquilidad… Las patas, fuertes y firmes, con pezuñas de plata y oro macizo. La única característica diferente de los otros caballos era que, en el centro de la frente, tenía un precioso cuerno de color rosa, color de una flor que se abre en primavera.

Estuve unos segundos sin reaccionar, delante de ese ser mágico y misterioso, cuya belleza era insuperable por cualquier otro animal. Me miró. En sus ojos pude ver el reflejo del cálido sol de verano. Le miré. No podía dejar de hacerlo, su belleza me había cautivado. En su cuerno había una pequeña inscripción, escrita en un alfabeto que no llegué a comprender. El unicornio se acercó a mí, me olfateó y me volvió a mirar, pero con ternura y simpatía. Me dio un golpecito en el brazo y se giró indicándome un camino. No sabía si seguirlo, puede que me diera miedo o respeto, pero por curiosidad lo seguí. Me adentré en un bosque de secuoyas que se alzaban majestuosas hasta tocar el cielo azul y claro, que casi no se podía ver a través de la tenue verde cortina que formaban los bonitos árboles. Cuando llegamos hasta una fuente de marfil de donde manaba un líquido transparente parecido al agua pero con un olor muy fuerte a fresa, el unicornio se detuvo. Bebió de esa fuente y una fuerte luz me deslumbró. 

 

Cuando pude abrir los ojos de nuevo, delante de mí ya no se erguía el precioso caballo, sino una niña pequeñita, de más o menos cuatro años, que llevaba un vestido de seda blanca con un grande lazo en la espalda, de donde salían unas bonitas alas de color rosa claro con diamantes, y me miraba con una sonrisita. Me acerqué a ella, le cogí la mano y ella me abrazó. 

Helena Bonet, 1r B ESO 

EL DUENDE

Un día mientras caminaba, mis ojos vieron, algo que nunca un humano había visto antes.

Pequeño como una lata de Coca-Cola, redondo como una pelota, pero fuerte, muy fuerte…Sus ojos, redondos como platos, reflejaban todo lo que pasaba a su alrededor. El pelo era como una catarata de oro, liso y esponjoso, sus patas eran tan cortas que su barriga tocaba el suelo. Llevaba un sombrero. 

 

Sus manos eran tan pequeñas que apenas podían sujetar un mísero vaso de leche. Iba vestido con túnica de lino blanco y llevaba unas gafas parecidas a las de mi abuela Dolores. Al principio me produjo un poco de miedo pero… cuando lo miré me di cuenta de que era un ser dulce. Transmitía una enorme bondad y algo indescriptible que sólo los duendes pueden transmitir

ÀLEX ROVIRA 1rB ESO

EL DRAGÓN

En el bosque perdido había una cueva muy profunda y oscura. Allí se encontraba el dragón asesino. Este dragón a la media noche salía de la cueva para ir a devorar y raptar a los niños del pueblo. La gente del pueblo estaba muy asustada y cada vez había menos gente; o se marchaban a otro pueblo o el dragón se los había comido.

Un día un forastero llegó al pueblo maldito y preguntó a un anciano porqué había tan poca gente; éste le contó lo que pasaba. El forastero prometió al anciano que mataría al dragón y volvería la paz en el pueblo.

A media moche salió armado con un arco y flechas, se dirigió a la cueva. Para que saliera el  dragón usó un cebo, el niño más valiente del pueblo. El dragón olfateó el niño y salió rápidamente. Cuando salió el forastero le lanzó una flecha en toda la cabeza, matándolo en el acto.

Así fue como el forastero y el niño salvaron el pueblo. Todo el pueblo celebró la victoria con una grandiosa fiesta.                                                                           

SILVIA MARTOS 1r B ESO

 

No sempre veus plorar

Des de la finestra veig plorar el cel

la pluja fina; les seves llàgrimes

enteranyinen amb un suau vel

les nostres ànimes.

A través del mirall veig plorar el sol,

els raigs de llum; les seves llàgrimes

il·luminen un bassol

situat enmig del món que estimes.

A l’alba veig la lluna somriure,

les seves gràcies; la seva llum

fan que el dia es desperti amb ganes de viure,

mostrant les seves rialles i el seu perfum.

Des de dintre el meu cor veig el meu entorn

amb ulls sincers; amb una mirada

puc identificar el contorn

d’allò que més m’agrada.

Sara Bonet, 2n d'ESO

2n premi de poesia Vinyoli

Categoria D