El meu primer dia a l'institut

Per primer cop em trobo cara a cara amb l’institut Ernest Lluch. És immens, i em fa sentir petita davant seu, però hauré de familiaritzar-me amb ell perquè serà casa meva durant els propers quatre anys. Havia escoltat parlar dels professors, de la gent i de totes les coses que tenia i no acabava d’estar malament, però fins ara no el sentia a prop.

Estic nerviosa, però armant-me de valor, decideixo creuar el carrer. Hi ha molts nois esperant a la porta, però no conec a ningú. Vaig pensant en l’any que m’espera mentre camino cap a la sala d’actes amb timidesa.

Quan em van nombrar, el nerviosisme va recórrer tot el meu cos. Les cames em tremolaven, però a poc a poc m’afanyo a pujar fins a la classe que m’havien assignat;  1r A.

Em va tocar un noi de company de taula. Durant el dia notava una mirada atenta a sobre de mi, sabia que era ell. En comptes de posar-me nerviosa com sempre em sentia còmoda i segura. Va ser aquesta nova sensació la que em va motivar de tornar el dia següent.

Damià Garcia, PDCS

Els vells amics

Era l’estiu del 2016. Després de tres anys fora, tornava a casa. Em tornaria a trobar amb els meus vells amics i això em feia estar content, però nerviós al mateix temps. Tornaria a mirar d’a prop aquells ulls verds que tantes nits em van treure la son, els mateixos que tres anys enrere em van dir: “no te’n sortiràs, allà estaràs marginat i no coneixeràs a ningú com jo”.

Haig de reconèixer que els primers anys no van ser fàcils, patia en silenci per no preocupar als meus pares. Era un temps molt negre, on anava de casa a l’escola i de l’escola a casa. Cada dia era igual i no podia oblidar-me de la Cristina i de les seves paraules. Ho he passat malament, però ara tornava a estar allà i era una persona diferent; més fort, més segur de mi mateix.

Per fi va arribar el dia de tornar a trobar-me amb la Cristina. Estava molt nerviós pensant que passaria entre nosaltres, si em reconeixerà o no s’encordarà de qui sóc. Al veure-la enseguida em va reconèixer i vàrem començar a parlar. Es va quedar sorpresa per el canvi que havia fet. Teníem moltes coses de que parlar. Després de molt de rato parlant va arribar el moment de despedir-nos.  

Sergi Piña, PDCS

Lachva

Després de tot, no he aconseguit odiar-te...

Aquestes paraules van ser destructives per a mi. Tots aquells dies vaig fer-li la vida impossible i la única cosa que em diu és això?... No he aconseguit odiar-te? Podria haver fet qualsevol cosa però no, només aquestes paraules.

Tot va començar quan vaig arribar al camp de Lachva. Els jueus es mereixien estar allà. O morts! Però això era només el que pensava fins que vaig arribar allà... Quan vaig veure com els tractaven vaig canviar la perspectiva de qui era el dolent. Tampoc eren tan bons, però no es mereixien tot el que els passava. Vaig pensar en ajudar-los, però si ho feia acabaria com ells o pitjor. No tenia sortida. Em vaig decidir. Ajudaria als presoners, però primer m’havia de guanyar la confiança dels guàrdies. Per fer-ho hauria de ser tan cruel com ells.

Així ho vaig fer. Era un camp petit, res a veure amb Auschwitz o Belzéc, per tant hi havia poca seguretat. Les portes estaven blindades, cosa que no ajudava, i hi havia fang per tot arreu, però el pitjor de tot eren els focus en constant moviment, passejant-se per tot el camp. Vaig estar dies observant el que feien els meus companys a cada instant. Si tot sortia bé podria treure a tots els presoners.

Cada cop érem menys soldats. Estaven enviant als que tenien més experiència de combat al front amb Rússia. De vuitanta soldats vigilant els tres barracons de jueus i les zones de treball vam quedar només vint.

Un dia que hi havia tempesta em vaig posar el meu mocador negre davant de la cara i em vaig decidir a treure a tothom del camp, però just quan anava en direcció als barracons vaig començar a sentir motors. La porta blindada va volar pels aires i van començar a entrar soldats soviètics. Només vaig pensar en aixecar les mans i posar-me de genolls a terra. Vaig estar molts dies preparant tot i ara arribaven els russos. Sé com acabaria això...

Quan els soldats russos van començar a treure els jueus, un dels que parlava alemany em va mirar i em va dir: després de tot, no he aconseguit odiar-te.

Gabriel Roman

PDCS

Res tornarà a ser igual

Era la nit del 23 de juny. Vaig sentir que em deia alguna cosa, però no ho entenia. Parlava d’una manera estranya. Era un idioma que només entenen els que estàn a punt de marxar,  les persones que ja quasi viuen al cel. Jo intentava esbrinar què deia però no era capaç d'entendre-ho. Davant de la meva impotència em va mirar als ulls i em va fer entendre que no havia de preocupar-me, que algun dia sabria que m'estava dient.

Va arribar l'hora de marxar. Ho vaig saber per com m'agafava la mà. Tenia una força que no  era habitual en ell i no em deixava marxar. Havia arribat l'hora de dir adéu a la persona que més estimo en aquest món, el meu confident. De cop la pressió a la mà va afluixar i vaig començar a plorar desconsoladament fins que vaig sentir la veu del meu avi que deia: "és millor mirar el cel que viure allà".

Sergi Piña

PDCS

EN CARLES I L'OLGA

En Carles és el meu tiet. Ell té cara d’estrella de cinema i, a més, té molt bon gust per la roba. Ell és molt presumit, per aquest motiu cada matí s’està una hora per mudar-se. Ell té una pila de dones guapes i atractives que li van al darrera. 

L’Olga és la meva veïna. Ella és una dona amargada que té més de cent gats a casa seva perquè està sola com un mussol. A ella li agradaria tenir una parella, però amb la cara de bruixa que té, ningú li va al darrera. 

En Carles i l’Olga tant sols tenen una cosa en comú: la botiga “Superstar”. A l’Olga li agrada perquè allà sempre troba homes guapos i estilosos com el meu tiet. Ell només va allà amb un sol propòsit: comprar roba, roba i més roba. Ell es pot permetre tot el que desitgi perquè ell va fundar una marca internacional de sabates de mil tipus (botes, sandàlies, sabates esportives...). 

Un dia, l’Olga i en Carles van coincidir a Superstar i, com us podeu imaginar, quan l’Olga va veure en Carles, va anar cap a ell més ràpid que un coet. Ells dos es van agradar mútuament i van començar a sortir. Això era un malson perquè si arribaven a casar-se, l’Olga em faria la vida impossible! Jo em vaig adonar de la tràgica notícia d’una manera... 

El meu tiet, el mateix dia que va conèixer a l’Olga, va trucar a la meva mare perquè ell deia que volia que vinguéssim a sopar a casa seva. Jo ha vaig anar ben feliç i quan vaig veure a l’Olga, em vaig enfadar perquè jo ja coneixia d’abans la seva tècnica de “lliganeitor”. Ella ja ho havia intentat amb tots els meus veïns. Ella em va mirar amb un somriure, cosa que mai m’havia fet i no volia que m’ho tornés a fer perquè quan va somriure, li vaig veure totes les dents negres i podrides. 

El meu tiet, abans de sopar es va dirigir a la meva mare i li va dir que li havia de dir a ella i a la nostra família una gran notícia. Ell ens va explicar tota la història i va dir que ella era la seva mitja taronja. Crec que es va equivocar en dir “mitja” perquè ell és tres quarts de la seva taronja imaginària perquè l’amargada no és ni un quart d’interessant. 

Jo pensava que, com que no tenien masses coses en comú, aquesta relació no duraria molt. És en aquell moment quan el meu titet va dir “... i per això ens hem posat d’acord en casar-nos”. En aquell moment em volia morir, però, ho he estat rumiant i he acabat pensant en la part positiva: ja no pot ser pitjor, no? 

Aina Huix, 1B ESO

EL CÒMIC

Sergi Puig
1r A ESO - Català

EL CÒMIC

Margi Casadellà
1r A ESO - Català

EL CÒMIC

Marina Lara
1r B ESO - Català

EL CÒMIC

Farners Hua Silva
1r B ESO - Català

EL MEU INSTITUT IDEAL

El meu institut ideal estaria a Saturn, l’anella seria el pati. Com que estaria tant lluny s’hi hauria d’ anar amb el coet escolar. També hi hauria una piscina, una pista de básquet i patinatge, un camp de futbol, una pista de voleibol i un gimnàs. 

A l’institut s’estudiaria: marcià, la natura d’altres planetes , la vida dels altres planetes, els sons de l’espai, dibuix de l’espai i esport espaial. A l’hora de vida als altres planetes s’estudiaria en una granja, on hi hauria diferents tipos d’animals: el gosat (mig gos i mig gat) , el bacbou ( miga baca i mig bou) , el granopau ( miga granota i mig gripau)… 

Les excursions serien a Mart, a la Lluna, el cinturó d’esteroides, a Júpiter … Durarien molts anys i s’hi hauria d’anar amb molta protecció. Aquest seria un institut molt més que ideal!

Judit Durán Simón

1r. d’ESO A 

EL MEU INSTITUT IDEAL

El meu institut ideal tindria un camp de futbol de gespa artificial perquè és l’esport que m’agrada més; una piscina coberta per, després de les assignatures més difícils, anar-nos a relaxar una estona, un camp de bàsquet pels que no els agradi massa o gens el futbol i, també un altre de voleyball per poder practicar tots aquests esports que he dit. 

Estaria bé una biblioteca gegant que sempre estigués oberta per poder anar a llegir llibres o a estudiar per a l’examen d’alguna assignatura. Que en lloc de cadires hi hagués un sofà per a cadascú per estar més cómode. Les classes haurien de ser més grans, amb un portàtil a cada taula per consultar alguna cosa que no saps. Les parets de colors més bonics que el blanc perquè queda una mica soso i que totes les classes tinguessin una pissarra digital. 

Si fos tal com he dit, vindria amb moltes més ganes de començar les classes cada dia. 

Arnau Bagué

1rB ESO 

EL MEU INSTITUT IDEAL

Si pogués construir el meu institut ideal el faria a les muntanyes, perquè seria més acollidor i divertit, i a l’hora del pati podríem fer cabanes en el bosc. 

Hi hauríem d’anar a les 9 del matí, amb una hora de pati i sortiríem a un quart de 2, faríem classe normal. A la tarda hi aniríem a les 3 i sortiríem d’excursió per la muntanya, buscaríem pistes o rastres d’animals, faríem treballs sobre la natura, construiríem una cabana tots junts... Una de les tasques, també de la tarda, seria controlar i revisar l’estació meteorològica i el telescopi. Fins que arribessin les 5:15 que marxaríem cap a casa. Aquest seria l’horari de cada dia. 

El més important seria que no hi haguessin deures ni missions de cap tipus, excepte mirar la televisió i coses així. També els exàmens serien facilíssims i normalment no en féssim sinó treballs per entregar, resums, etc. 

A part de tot això cada any aniríem de colònies i farem un mínim de 3 excursions per any.Hi hauria quatre camps de futbol, 2 de bàsquet i 1 de voleibol, perquè tothom pogués jugar i per no avorrir-nos. 

I aquest seria el meu institut ideal. 

Joan Cos

1rB ESO

 

EL MEU INSTITUT IDEAL

Si pogués escollir, m’agradaria que el meu Institut fos així: 

Per començar, m’agradaria que comencessin a les deu del mati, perquè així tinc temps per dormir més i a la nit podria mirar pel·lícules fins tard.  A més a més, a l’institut no faríem servir llibres, només treballaríem amb ordinadors portàtils i així sempre faria bona lletra. 

Una cosa que no canviaria és que hi hagi nens i nenes junts, perquè és més divertit. El que m’agradaria però, és fer més hores d’educació física, jo en posaria dues cada dia, però només faríem esports (futbol, basquet, hoquei, etc..) i no faríem exàmens escrits. 

M’agradaria que poguéssim utilitzar el mòbil a l’hora del pati i la calculadora als exàmens de mates. També uns cuiners que ens preparessin el menjar que volguéssim. 

Una altra cosa bona que tindríem, seria menys hores de classe i mai tindríem deures. El que si que tindríem seria més colònies, més excursions i més dies d’estiu. Per acabar, tindria una cosa única: una sala de màquines per jugar.

Sergi Pèlach

1rB  ESO 

 

Auxili!

La meva paraula preferida va ser la que em va acabar traïnt. La meva paraula preferida va ser la clau d'un conjunt de frases que portaven a l'assassí de...

Cada vegada tinc menys temps. Qualsevol dia poden entrar a casa meva, si és que ja no ho han fet, i prendr-m'ho tot. Haig de fer les maletes com més aviat millor, se m'està acabant el temps...

En quant vaig saber l'assassí vaig córrer sense mirar enrere per por que em prerseguissin. Ara aquella paraula s'havia convertit en la meva por, el meu monstre i a sobre era inexplicable i jo estava acabat.

En tornar a casa vaig trobar-ho tot desordenat com si algú hagués entat en busca dels documents on hi havia la parula lligada amb aquelles oracions, i és que jo els portava a sobre. El que sí us puc afirmar amb seguretat és que,l si us digués la paraula, us hauria de matar.

Paula Cantín, 2n d'ESO

El meu diari

16 de novembre, del 1880 (Estats Units, Santa Margarita, Texas)

Avui ha estat un dels dies més inoblidables de la meva vida. Per començar, a la matinada, el meu pare m’ha portat a cavall fins al ranxo de l’avi, on l’he ajudat a arreglar la carreta familiar. Després, l’avi i jo hem anat al bosc del costat i m’ha explicat una de les seves llegendes de cowboys immortals i honrats.

Després, l’àvia i l’avi m’han portat al poble amb la seva vella carreta, mentre el meu pare cavalcava al nostre costat. En arribar al poble hem anat a casa meva, i la meva mare m’ha preparat el meu esmorzar preferit, bitxos vermells amb torradetes mexicanes. Llavors el meu pare m’ha acompanyat fins a l’estable i m’he trobat a l’avi amb un cavall forçut i jove. No m’ho podia creure, el meu propi cavall! A l’instant he dit que es diria Bill.

En acabar el dia he fet una cursa amb els meus amics. Quan ha sonat el tret per començar, el meu cavall ha arrencat a córrer amb una velocitat extrema, tot seguit en Bill i jo hem hagut de superar un repte, saltar la tanca de pedra del meu ranxo i l’ha saltat excel·lentment, però jo he caigut enrere fent una tombarella. Només m’he fet un tall que m’arriba del genoll fins al turmell. Tot coixejant he caminat cap a en Bill, que s’havia aturat, i he muntat a sobre seu i sense acabar-m’ho de creure, hem quedat segons!

Quan el sol ja es ponia, el meu avi m’ha regalat el revòlver que ha anat passant de generació en generació. Ara ja tenia un cavall i un revòlver com l’autèntic Búfalo Bill.

Avui em sembla que em costarà dormir tenint tants somnis i tants camins per recórrer amb en Bill i el meu revòlver.

Paula Cantín, 2n d'ESO

Seguir i seguir

El jurista i escriptor Eduard Punset ha dit: “No n’hi ha prou amb reconèixer les competències en les que ens sentim bé. Hem de saber controlar-les, i això només s’aconsegueix dedicant moltes hores de feina i estudi.”

Per començar, d’entrada, crec que aquestes paraules les tindríem que fer servir com una meta en la vida. Crec que allò important, a part de sentir-se bé, és que tenim que treballar i esforçar-nos per allò que ens agrada. Les coses aconseguides fàcilment no són records per tota la vida. Sempre ens recordem d’aquelles coses que hem hagut d’aconseguir lluitant i treballant fins al final aconseguint una gran satisfacció. A més a més, treballant s’aconsegueix estar tranquil i satisfet.

Estic orgullós de les persones que en el dia d’avui són importants al món i que ho han aconseguit gràcies al seu propi esforç, i no per ser fill o amic d’un o d’algú altre. És per això que crec que en la vida hem d’estudiar i treballar perquè sempre es poden aprendre coses i perquè sempre hi ha coses per a millorar.

Josep Adrià Jipa, 2n d'ESO