Era l’estiu del 2016. Després de
tres anys fora, tornava a casa. Em tornaria a trobar amb els meus vells amics i
això em feia estar content, però nerviós al mateix temps. Tornaria a mirar d’a
prop aquells ulls verds que tantes nits em van treure la son, els mateixos que
tres anys enrere em van dir: “no te’n sortiràs, allà estaràs marginat i no
coneixeràs a ningú com jo”.
Haig de reconèixer que els primers
anys no van ser fàcils, patia en silenci per no preocupar als meus pares. Era
un temps molt negre, on anava de casa a l’escola i de l’escola a casa. Cada dia
era igual i no podia oblidar-me de la Cristina i de les seves paraules. Ho he
passat malament, però ara tornava a estar allà i era una persona diferent; més
fort, més segur de mi mateix.
Per fi va arribar el dia de tornar a
trobar-me amb la Cristina. Estava molt nerviós pensant que passaria entre
nosaltres, si em reconeixerà o no s’encordarà de qui sóc. Al veure-la enseguida
em va reconèixer i vàrem començar a parlar. Es va quedar sorpresa per el canvi
que havia fet. Teníem moltes coses de que parlar. Després de molt de rato
parlant va arribar el moment de despedir-nos.
Sergi Piña, PDCS
No hay comentarios:
Publicar un comentario