Per primer cop em trobo cara a cara amb
l’institut Ernest Lluch. És immens, i em fa sentir petita davant seu, però
hauré de familiaritzar-me amb ell perquè serà casa meva durant els propers
quatre anys. Havia escoltat parlar dels professors, de la gent i de totes les
coses que tenia i no acabava d’estar malament, però fins ara no el sentia a
prop.
Estic nerviosa, però armant-me de valor,
decideixo creuar el carrer. Hi ha molts nois esperant a la porta, però no conec
a ningú. Vaig pensant en l’any que m’espera mentre camino cap a la sala d’actes
amb timidesa.
Quan em van nombrar, el nerviosisme va recórrer
tot el meu cos. Les cames em tremolaven, però a poc a poc m’afanyo a pujar fins
a la classe que m’havien assignat; 1r A.
Em va tocar un noi de company de taula. Durant
el dia notava una mirada atenta a sobre de mi, sabia que era ell. En comptes de
posar-me nerviosa com sempre em sentia còmoda i segura. Va ser aquesta nova sensació
la que em va motivar de tornar el dia següent.
Damià Garcia, PDCS
No hay comentarios:
Publicar un comentario