domingo, 19 de abril de 2015

Jo, senyor, no sóc dolent

Jo, senyor, no sóc dolent. M'acusen d'haver robat, però jo li asseguro que això no és veritat. Només passava en aquell instant per la porta del banc, i la policia, en veure'm córrer, em va detenir. Ara estic a la presó i no sé quan sortiré.

-Així que és això el que va declarar al jutjat? - va preguntar l'agent al pres que en aquells moments estava assegut justament al seu davant.

-Sí, o al menys això és el que deia. Els primers dies que va estar entre reixes no parava de dir que era innocent, que tenia família i que no li podien fer això. Al cap de tres setmanes aproximadament va estar callat, sense dir ni piu. Ni tan sols xiulava com havia fet dies enrere, suposo que per passar l'estona.

Jo, el molt tanoca, vaig caure en el seu parany.

-Sí - va afirmar l'agent amb to ferm de comprensió.

-No sé pas com s'ho feia, però psicològicament estava molt preparat. Era capaç de fer-te creure que estaves somiant.

El fet va donar inici al vespre. Per la claror que m'entrava a la cel·la, tenint en compte que érem a l'estiu, devien ser cap allà les set quan vaig sentir tres cops seguits. Per primera vegada en un mes, vaig tenir algun indici que el noi del meu costat encara era viu. Dies enrere, aquella cel·la estava tan silenciosa que va arribar un punt en què vaig creure que ja no hi havia ningú.

Llavors després d'aquell soroll vaig mirar pel passadís i al final del meu angle de visió vaig poder distingir l'esquena de l'home que em va semblar innocent. El que feia quatre dies no hagués matat ni una mosca. O almenys això era el que volia aparentar. El que ja no sé és com va atravessar la seguretat d'aquella presó.

Però el que penso és que aquell home no era cap lladre aficionat, sinó un autèntic professional.

Paula Cantín, 2n d'ESO


Vaig lluitar...

Mai havia imaginat que una cosa així pogués passar-me. Sempre he estat un jove vitalista, sempre he intentat viure amb optimisme, però des de fa unes setmanes em trobo en aquesta cadira de rodes. No sé quant de temps estaré en ella. Els metges asseguren que només tres mesos. La meva vida, ho sento, està començant a canviar.

La gent pel carrer m'assenyalava, i dins d'aquell mar d'intensitat sentia els comentaris de "pobret", és tan jove..., paruales que em perforaven per dins. Sabia que aquell aparell de quatre rodes no havia de ser un inconvenient per a la meva vida, per somiar i aconseguir-ho, però el meu cervell no era capaç o això creia.

No sé que serà dels meus amics, ni de les meves amigues, però tinc por de converitr-me en una altra persona. Aquests eren els meus pensaments feia vint anys, quan estava com vosaltres. Sí, pensava que aquell era el final dels meus dies alegres. Fins que un dia vaig sortir amb els meus amics a fer un volt pel barri, i vaig descobrir que els teus ulls no es tanquen si no tanques el teu cor. A partir d'aquell mateix instant, al veure com el sol m'il·luminava el meu cor, vaig lluitar per arribar al que ara sóc.

Sara Ruiz, 2n d'ESO


Diari d'un presoner

Jo, senyor, no sóc dolent. M'acusen d'haver robat, però jo li asseguro que això no és veritat. Només passava en aquell instant per la porta del banc, i la policia, al veure'm córrer, em va detenir. Ara estic a la presó i no sé quan sortiré.

23 de juliol, 1889
Ja han passat cinc dies des de la meva entrada a presó. Jo no he fet res, però se m'acusa d'haver robat deu mil pessetes de plata. Ara estan buscant el meu càstig.

28 de juliol, 1889
M'han confirmat que la meva condemna serà cadena perpètua. Em passaré el que em queda de vida aquí, injustament.

31 de juliol, 1889
El meu company de cel·la m'ha deixat sense esma per no compartir el menjar amb ell. Ara estic al llit aguantant-me el dolor físic i també emocional.

2 d'agost, 1889
Han descobert un cadàver d'un home al banc i m'han condemnat a la pena de mort. No sé què fer durant aquest últim mes que em queda, ja que m'executaran el dia u de setembre.

12 d'agost, 1889
He conegut a un amic amb qui passo les llargues hores. Vull passar els pocs dies que em queden de vida amb ell. Em dóna pau.

1 de setembre, 1889
Penso que durant aquest temps no sé que hagués fet sense en Josep, el meu amic. En dues hores és la fi.

Aquest diari fou trobat un mes després per la guàrdia civil, i als vuit dies d'haver trobat el diari s'identificà el veritable lladre i assassí.

Gerard Rovira, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. En Joan es va fregar els ulls un parell de vegades. Es pensava que havia esat un somni... però si era així que hi feia allà aquell dinosaure mirant-lo directament als ulls?

S'havia tornat boig. Però... de sobte es va tranquil·litzar perquè el dinosaure el mirava amb els ulls tendres i afables.

Carla Artés, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Em vaig espantar i em vaig tapar fins al cap. Allà em sentia segur, em sentia bé amb mi mateix. Em vaig adonar que aquell monstre, el que buscava era un amic amb qui poder comptar per a tot, ja que fins aleshores no havia tingut cap amic. El pobre dinosaure va conèixer l'amistat aquell dia.

Sergi Piña, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. En Tomàs se'l va mirar, li va fer un petit somriure, i sense pensar-s'ho va començar a còrrer desesperat. Es va amagar darrera d'uns matolls, el dinosaure encara hi era.

Va obrir la boca, el va llepar, i es va assentar. En Tomàs el va mirar, va pujar a sobre i... a tornar a viure una altra aventura!

Adrea De Miguel, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Tenia por d'aquell ésser, no sabia com podia arribar a reaccionar. Tampoc sabia com havia arribat fins allà. Els meus records eren borrosos, no recordava res. Mentre intentava recordar algun fet que pogués explicar la situació, una mà freda em va acariciar el braç i em va dir:
-Hem de sortir d'aquí.

Patrícia Casteljins, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan es va despertar, el dinosaure encara estava allà. No s'ho podia creure, però... no havia estat un somni? Ha estat tota l'estona allà? No sabia què fer, estava bocabadat. Però... com havia entrat? No s'havien extingit els dinosaures? El cap només li feia voltes. Va decidir aixecar-se, no li havia de fer por!

Gerard Vilabrú, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Ell, amb tan sols un arc i dues fletxes va poder enfrontar-se a l'últim dinosaure de l'existència.

Estava estès al seu costat, mentre li regalimava l'espesa i vermellosa sang del pit. Va tenir sort. Podria haver mort en les urpes d'aquella bèstia, però no.

I així va ser com va marcar l'inici d'una nova era.

Sandra Carandell, 2n d'ESO


"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Quiet, observant en el complet silenci, fins que un gran espatec el va trencar i una intensa pluja va començar a precipitar des del cel. Tot i els fenòmens meteorològics i que feia dies que l'escridassava, intentant que marxés, em seguia, però cada dia hi era, i semblava que no tenia cap intenció de marxar.

Ricard Arbat, 2n d'ESO