Hi havia una vegada, una història capgirada

Hi havia una vegada una ciutat molt bella i organitzada, Hamelí, on hi habitaven unes persones contentes i felices. Però la felicitat no va durar per sempre. De sobte, del no res, va parèixer un problema, un gran problema: els nens.

Al principi eren pocs, però cada vegada eren més i més fins que el nombre de nens que habitava la ciutat era superior al dels adults. Els habitants, desesperats, buscaven una solució però res era eficaç. L'alcalde va pensar en el flautista, però resulta que un bon home de la cantonada cinquena, Joan el Fuster, sabia tocar la trompeta amb una melodia captivadora. L'alcalde i ell van acordar una recompensa si els alliberava del problema.

Dit i fet. Joan el Fuster va començar a tocar. Al cap de poca estona van aparèixer els nens de tots els indrets i racons de la ciutat. Es van posar en fila índia tot seguint, mentre cantàven, al trompetista harmoniós. En Joan, els va conduir fins a un regne misterióis, però el que està clar és que allà van ser feliços per sempre més.

El trompetista, tot alegre, va tornar a la ciutat demanant la seva recompensa, però el poble i l'alcalde estaven tant contents que no li van fer cas. En Joan, enfadat, va pensar: "Jo que els allibero del seu gran problema, ells a sobre no compleixen el tracte, no em mostren cap gest d'agraïment i humilitat....".

El trompetista es va dirigir cap a la ciutat i va començar a tocar una de les més belles i harmoniosa melodia. Del no res van començar a aparèixer rates i ratolins que es van apoderar de la ciutat. Ara el poble ja no tenia nens, però a canvi, tenia rates i ratolins per tots els racons. Aquests animalets els rossegaven tot el menjar i no els deixaven tranquils. Sembla ser que, potser ara, l'alcalde s'hauria de plantejar l'ajuda d'un altre flautista.

Paula Cantín, 2n d'ESO

Adéu Charlie!

Divendres, 12 de setembre de 1985

Avui m'han despertat a cops d'escombra. Quan per fi havia trobat un lloc calent i al costat d'una bassa a on hi podia beure quan volgués! Llàstima d'aquell curt de gambals!

Al cap d'una estona de caminar tot buscant u8nes deixalles on poder menjar, he anat a parar al darrera d'un restaurant. Oh! Això si que ha estat vida! Per un moment m'ha semblat que el meu amo em cridava pel meu nom, però res, només era la meva imaginació. Després d'haver-me bena tipat i hgaver passejat una estoneta, m'he anat a estirar sola a un banc trencat.

"Adéu Charlie! I recorda que després de les vacances et vindrem a buscar...." Aquestes van ser les darreres paraules que li vaig sentir

Vaig esperar i esperar, però res.

Mai més va tornar.

Paula Cantin, 2n d'ESO

Navegar...

-Doncs jo, aconseguiré un vaixell, navegaré fins a la fi del temps i llavors, per fi, seré lliure! - em va dir tot il·lusionat.

-I com ho penses fer si es pot saber? - li vaig preguntar.

-Quan surti d'aquí, buscaré per tots els racons de l'Havana fins que trobi una bona i fidel tripulació. Llavors esperaré que arribi al port un d'aquells grans galeons espanyols, l'assaltaré i el robaré. Aleshores serà quan em dirigiré a abordar i saquejar grans vaixells i aniré a la recerca de valuosos tresors.

La veritat, és que es va ofegar amb rom, sense arribar a navegar mai.

Paula Cantín, 2n d'ESO

Angoixa, calfreds, inseguretat...

Angoixa, calfreds, inseguretat. Les parets se'm volien menjar? O m'ho semblava a mi? Tenia la sensació que cada vegada l'ascensor s'anava encongint més, fins que al final jo moriria asfixiada. A sobre, sense llum, fet que m'impedia veure si la meva teoria de les parets era certa o només era fruit de la meva imaginació.

Angoixa perquè no sabia si sortiria d'aquella, ja que m'havia deixat el mòbil i no podia avisar a ningú. Calfreds, deguts a l'absència de la lum tenia el presentiment que hi havia algú a l'ascensor a part de jo mateixar que em volia fer mal.

Inseguretat, pel sol fet que si aquell ascensor s'havia parat, no descartava la possibilitat que en qualsevol moment descendís cap a baix..

Angoixa, inseguretat, calfreds...

Paula Cantín, 2n d'ESO

Jo, senyor, no sóc dolent

Jo, senyor, no sóc dolent. M'acusen d'haver robat, però jo li asseguro que això no és veritat. Només passava en aquell instant per la porta del banc, i la policia, en veure'm córrer, em va detenir. Ara estic a la presó i no sé quan sortiré.

-Així que és això el que va declarar al jutjat? - va preguntar l'agent al pres que en aquells moments estava assegut justament al seu davant.

-Sí, o al menys això és el que deia. Els primers dies que va estar entre reixes no parava de dir que era innocent, que tenia família i que no li podien fer això. Al cap de tres setmanes aproximadament va estar callat, sense dir ni piu. Ni tan sols xiulava com havia fet dies enrere, suposo que per passar l'estona.

Jo, el molt tanoca, vaig caure en el seu parany.

-Sí - va afirmar l'agent amb to ferm de comprensió.

-No sé pas com s'ho feia, però psicològicament estava molt preparat. Era capaç de fer-te creure que estaves somiant.

El fet va donar inici al vespre. Per la claror que m'entrava a la cel·la, tenint en compte que érem a l'estiu, devien ser cap allà les set quan vaig sentir tres cops seguits. Per primera vegada en un mes, vaig tenir algun indici que el noi del meu costat encara era viu. Dies enrere, aquella cel·la estava tan silenciosa que va arribar un punt en què vaig creure que ja no hi havia ningú.

Llavors després d'aquell soroll vaig mirar pel passadís i al final del meu angle de visió vaig poder distingir l'esquena de l'home que em va semblar innocent. El que feia quatre dies no hagués matat ni una mosca. O almenys això era el que volia aparentar. El que ja no sé és com va atravessar la seguretat d'aquella presó.

Però el que penso és que aquell home no era cap lladre aficionat, sinó un autèntic professional.

Paula Cantín, 2n d'ESO

Jo tenia una gateta

La gata negra que un dia va venir

es va quedar a casa caçant papallones

i així cada tarda empaitant estones

aquella gateta es va quedar amb mi.

Aquella gateta que es va quedar amb mi

una història va obrir.

A casa tot va canviar

perquè ella ens va revolucionar.

Un espai vam habilitar

ple de llums i de colors.

I tot l’aire es va emplenar

d’harmonia i d’olors.

Era dolça, però salvatge

i amb un aire fort de coratge

un dia va tocar el dos

com si aquella història s’hagués fos.

Paula Cantín, 2n d'ESO

Tinc por!

Amb el meu petit cos
i el meu gran enteniment
podria ser més valent,
però la veritat és que estic fos.

Ara us en faig un esbós:
en un forat espatarrat
m'amago tot sudorós.
El que m'aterra és un gat.

Al cap i a la fi
ho has encertat.
M'has deixat bocabadat:
sí, sóc un ratolí!

Però la meva hora s'apropa
i el gat s'atança de pressa.
Ai de mi! Em farà presa.
Aquest gat murri i tanoca!

Però de cop i volta la sort
em somriu tota bufona.
I generosament em corona
tot salvant-me de la mort.

Entrant per la porta del terrat
ha aparegut un humà
que amb la seva enorme mà
ha aferrat el gat!

Paula Cantín, 2n d'ESO

Auxili!

La meva paraula preferida va ser la que em va acabar traïnt. La meva paraula preferida va ser la clau d'un conjunt de frases que portaven a l'assassí de...

Cada vegada tinc menys temps. Qualsevol dia poden entrar a casa meva, si és que ja no ho han fet, i prendr-m'ho tot. Haig de fer les maletes com més aviat millor, se m'està acabant el temps...

En quant vaig saber l'assassí vaig córrer sense mirar enrere per por que em prerseguissin. Ara aquella paraula s'havia convertit en la meva por, el meu monstre i a sobre era inexplicable i jo estava acabat.

En tornar a casa vaig trobar-ho tot desordenat com si algú hagués entat en busca dels documents on hi havia la parula lligada amb aquelles oracions, i és que jo els portava a sobre. El que sí us puc afirmar amb seguretat és que,l si us digués la paraula, us hauria de matar.

Paula Cantín, 2n d'ESO

El meu diari

16 de novembre, del 1880 (Estats Units, Santa Margarita, Texas)

Avui ha estat un dels dies més inoblidables de la meva vida. Per començar, a la matinada, el meu pare m’ha portat a cavall fins al ranxo de l’avi, on l’he ajudat a arreglar la carreta familiar. Després, l’avi i jo hem anat al bosc del costat i m’ha explicat una de les seves llegendes de cowboys immortals i honrats.

Després, l’àvia i l’avi m’han portat al poble amb la seva vella carreta, mentre el meu pare cavalcava al nostre costat. En arribar al poble hem anat a casa meva, i la meva mare m’ha preparat el meu esmorzar preferit, bitxos vermells amb torradetes mexicanes. Llavors el meu pare m’ha acompanyat fins a l’estable i m’he trobat a l’avi amb un cavall forçut i jove. No m’ho podia creure, el meu propi cavall! A l’instant he dit que es diria Bill.

En acabar el dia he fet una cursa amb els meus amics. Quan ha sonat el tret per començar, el meu cavall ha arrencat a córrer amb una velocitat extrema, tot seguit en Bill i jo hem hagut de superar un repte, saltar la tanca de pedra del meu ranxo i l’ha saltat excel·lentment, però jo he caigut enrere fent una tombarella. Només m’he fet un tall que m’arriba del genoll fins al turmell. Tot coixejant he caminat cap a en Bill, que s’havia aturat, i he muntat a sobre seu i sense acabar-m’ho de creure, hem quedat segons!

Quan el sol ja es ponia, el meu avi m’ha regalat el revòlver que ha anat passant de generació en generació. Ara ja tenia un cavall i un revòlver com l’autèntic Búfalo Bill.

Avui em sembla que em costarà dormir tenint tants somnis i tants camins per recórrer amb en Bill i el meu revòlver.

Paula Cantín, 2n d'ESO