-Així que és això el que va declarar al jutjat? - va preguntar l'agent al pres que en aquells moments estava assegut justament al seu davant.
-Sí, o al menys això és el que deia. Els primers dies que va estar entre reixes no parava de dir que era innocent, que tenia família i que no li podien fer això. Al cap de tres setmanes aproximadament va estar callat, sense dir ni piu. Ni tan sols xiulava com havia fet dies enrere, suposo que per passar l'estona.
Jo, el molt tanoca, vaig caure en el seu parany.
-Sí - va afirmar l'agent amb to ferm de comprensió.
-No sé pas com s'ho feia, però psicològicament estava molt preparat. Era capaç de fer-te creure que estaves somiant.
El fet va donar inici al vespre. Per la claror que m'entrava a la cel·la, tenint en compte que érem a l'estiu, devien ser cap allà les set quan vaig sentir tres cops seguits. Per primera vegada en un mes, vaig tenir algun indici que el noi del meu costat encara era viu. Dies enrere, aquella cel·la estava tan silenciosa que va arribar un punt en què vaig creure que ja no hi havia ningú.
Llavors després d'aquell soroll vaig mirar pel passadís i al final del meu angle de visió vaig poder distingir l'esquena de l'home que em va semblar innocent. El que feia quatre dies no hagués matat ni una mosca. O almenys això era el que volia aparentar. El que ja no sé és com va atravessar la seguretat d'aquella presó.
Però el que penso és que aquell home no era cap lladre aficionat, sinó un autèntic professional.
Paula Cantín, 2n d'ESO
No hay comentarios:
Publicar un comentario