La fredor d'una altra nit sense amor

Un dia més la fred em persegueix, gratant per sobre de les meves ferides impenetrables. Segueixo, buscant un lloc on refugiar-me per poder descansar, però sembla impossible. De cop veig un racó fosc, m'apropo i descobreixo que es tracta d'una petita cova, és perfecte per amar-se de tots els perills del carrer, tancar els ulls i sospirar. Però no aconsegueixo caure en el somni, els records em persegueixen com el lladre més buscat de tots els temps. Recordo la baralla d'aquest matí, contra altres gossos per aconseguir el bocí de pa d'aquelles escombraries. I quan aquells humans m'han cridat per buscar entre aquelles bosses blaves plenes de restes. Potser només necessito una ica d'amor per curar aquestes ferides i que cicatritzin...

Sara Ruiz, 2n d'ESO

La gàbia

-Hola! I tu per què ets aquí?

-Simplement per errors que es comenten al passat.

-Com jo, accions que es fan sense pensar, i després tot té les seves conseqüències. i ara estem aquí empresonats, sense sortida.

-Si, però aquest temps em serveix per aprendre, temps de reflexió, per donar-me compte del que vull a la vida. Tot allò que m'importa i pel que vull lluitar.

-I quant de temps estaràs aquí?

-De moment dos anys.

-De moment?

-Sí, tinc l'esperança de soeritr abans per bona conducta.

-Oh! I tant! L'esperança és l'últim que es perd!

-Saps? No em puc treure delc ap el dia que compartiré les vint-i-quatre hores del dia amb la meva família.

-Després de tot no crec que la meva família vulgui veure'm.

-Tranquil, estic segur que t'estimen, i aquesta estimació que senten per tu, pot superar límits.

-Jo, espero començar de nou i, si és possible, muntar el meu propi negoci. I tot aquest temps dins d'aquesta gàbia serà més fàcil gràcies a tenir un nou amic.

Sara Ruiz, 2n d'ESO

Vaig lluitar...

Mai havia imaginat que una cosa així pogués passar-me. Sempre he estat un jove vitalista, sempre he intentat viure amb optimisme, però des de fa unes setmanes em trobo en aquesta cadira de rodes. No sé quant de temps estaré en ella. Els metges asseguren que només tres mesos. La meva vida, ho sento, està començant a canviar.

La gent pel carrer m'assenyalava, i dins d'aquell mar d'intensitat sentia els comentaris de "pobret", és tan jove..., paruales que em perforaven per dins. Sabia que aquell aparell de quatre rodes no havia de ser un inconvenient per a la meva vida, per somiar i aconseguir-ho, però el meu cervell no era capaç o això creia.

No sé que serà dels meus amics, ni de les meves amigues, però tinc por de converitr-me en una altra persona. Aquests eren els meus pensaments feia vint anys, quan estava com vosaltres. Sí, pensava que aquell era el final dels meus dies alegres. Fins que un dia vaig sortir amb els meus amics a fer un volt pel barri, i vaig descobrir que els teus ulls no es tanquen si no tanques el teu cor. A partir d'aquell mateix instant, al veure com el sol m'il·luminava el meu cor, vaig lluitar per arribar al que ara sóc.

Sara Ruiz, 2n d'ESO

Un desig, volant a l'aire fred...

Seria fantàstic si tothom en el món pogués gaudir d'una vida sana, equilibrada i plena de felicitat. Al llarg del camí, cadascú tria les seves dresseres i acaba en la carretera escollida durant el trajecte.

Però hi ha persones petites, gran llluitadores, que abans de començar el camí, ja són envoltades de fam o simplement amb por, tristesa i foscor. En definitiva, són nascudes en un món que no han escollit, i que ningú es mereix viure-hi. Tothom hauria de tenir el dret de nèixer en un món feliç, i a poc a poc s'aniria apropant al seu destí.

D'aquesta manera el món faria un gir de 360º. Tothom tindria l'enorme plaer de viure la pura dolçor de la vida, almenys una sola vegada.

Sara Ruiz, 2n d'ESO