Caputxeta, Blanca i Gretel

Hi havia una vegada, una dona obsessionada en ser la més bella del regne, era una dona amb un aspecte jove respecte la seva edat, amb un rostre bell i perfecte, amb un somriure meravellós, que fascinava a tothom qui passava pels voltants. La seva alegria ho envoltava pràcticament tot, era una noia feliç, simpàtica i agradable, o això aparentava. Tot va canviar quan les dos germanes, curiosament bessones, ja que no s'assemblaven en res, es van traslladar al centre del poble, al cor del regne. En un principi, tot era normal. Només eren dues noietes bufones que portaven vestits força elegants i cabells molt estarrufats.

El temps va anar passant i les noietes es van anar fent grans. Des dels vuit anys que estaven donant gresca al poble; cantant, jugant,... van passar de ser les nenes bufones a ser les noies més boniques. Al complir els setze anys, la Blanca i la Gretel, van passar a ser les més belles del regne. A partir d'aquell moment, tot va canviar.

La Reina Isabella estava furiosa, confusa i, sobretot, molt enfadada. Mentre esmorzava, es va mirar al reflex de la cullera, no seguia tan bella com ho estava sempre. Havia d'actuar, tenia que ser ella la més bella de tot el regne. La reina, furiosa, va decidir fer un encanteri, un encanteri que estava reservant per una ocasió com aquesta, i així va ser... Després d'unes paraules i remenant unes quantes olles, va sortir la poció. Al moment, la reins Isabella va fer un glop i, de cop i volta, un fum blanquinós la va envoltar pràcticament tota, de dalt a baix. Quan el fum anava desapareixent, s'observava una figura totalment diferent. La reina s'havia convertit en una noieta de setze anys, vestida amb una caputxa vermella i un cabàs ple de fruites. A partir d'aquell moment, la reina va iniciar el seu pla.

La Reina Isabella, a sota d'aquella caputxa vermella, es va guanyar la confiança de les dues bessones, i va esperar el moment precís per entregar aquelles suculentes fruites a les dues joves. Finalment, les germanes, no es van poder retenir més a la temptació i van fer una mossegada a un dels fruits. Immediatament van caure en un somni profund del que mai ningú les podria despertar.

La Reina va tornar al castell de seguida. Es sentia més jove i bella que mai. Assentada a la taula, disposada a sopar ja amb el seu aspecte normal, va tornar a emmirallar-se a la cullera, però alguna cosa no anava bé. Encara no era la dona més bella del regne. La seva bellesa tornava a ser inferior. Es va preocupar i es va posar molt furiosa. Aleshores és quan va decidir calmar-se i va començar a sopar. Tot estava tranquil fins que la macedònia va arribar, va tastar el vol i va començar la son, la son, la son,...

Sandra Carandell, 2n d'ESO

El pla

-Toni, Toni, que dorms?

-Shtt... No partis tant fort, que vindrà el guàrdia, què vols?

-No et preocupis, fa estona que està fregit a la cadira, no hi ha perill. et volia repassar el pla, estàs decidit?

-Actuem, no tenim cap més escapatòria. És ara, o mai. No pretendràs quedar-te aquí més temps, no? I més si és per alguna cosa que no hem fet...

-Ho sé, és injust, hem estat aquí tancas un anyy com uns delinqüents i encara no s'ha pogut demostrar la veritat, pretenen que ens quedem de mans plegades però no ho farem.

-Una cosa si que tinc clara, si aquest advocat que ens ha aconseguit el teu pare és tant bo com diu, i en un any no ha trobat proves suficients per demostrar la veritat, no ens serà fàcil sortir d'aquí sense embrutir-nos les mans.

Sigui com sigui, ens enfortirem, només fa falta seguir allò pactat, pas a pas, amb sutilesa...

Sandra Carandell, 2n d'ESO

"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Ell, amb tan sols un arc i dues fletxes va poder enfrontar-se a l'últim dinosaure de l'existència.

Estava estès al seu costat, mentre li regalimava l'espesa i vermellosa sang del pit. Va tenir sort. Podria haver mort en les urpes d'aquella bèstia, però no.

I així va ser com va marcar l'inici d'una nova era.

Sandra Carandell, 2n d'ESO

Despertar

Vaig notar una fredor, ja no sentia la calidesa de les meves mans ni el plapit del meu cor. És sorprenent com et pot canviar la vida, en dècimes de segon.

No sé a on sóc, ni tampoc sé què ha passat exactament. És una sensació molt estranya, mai havia sentit res igual. No sento els meus peus tocant a terra, cada passa que faig em sembla menys real. Em sento dèbil. No entenc la situació en la que em trobo. Ara sento la veu del meu germà petit que, amb una veu trencada, em diu: "t'estimo, tot surtirà bé". No puc obrir els ulls ni contestar-lo, no puc dir-li que jo també l'estimo0. Vull moure la mà, però no es mou. M'estic morint? És això?. El meu cpa no deixa de fer preguntes. No puc despertar. No entenc res.

Sento una veu greu, no és coneguda, sembla d'algú intel·ligent, d'una persona sofisticada, sobretot per la manera d'explicar-se. çEs el Doctor. Estic en un hospital! Sento la presència dels meus pares molt aprop, tot i que no em parlen, ni em diuen res. A l'estona sento a la meva mare dient al meu pare mig plorant: "no hauríem d'haver-li comprat la moto, no era una bona idea, mira què ha passat". Al final no va poder aguantar més i va esclatar a plorar.

He tingut un accident de moto, no m'enrecordo de res. Com no uc recordar que ha passat? Estic espantada, tinc por. Por de morir. Tinc un sentiment d'impotència que m'envaiex tot el cos. Tinc ganes de plorar i despertar d'aquest malson. No pot ser! És un somni! Haig de despertar!

Passen les setmanes, tinc imatges borroses que passen per la meva ment, records de quan era petita, de quan vaig fer el meu primer petó, dels meus pares, del meu germà... Aquí estic sola. Tot depén de mi. Haig de ser forta, però... com? Necessito temps i, sobretot, necessito ajuda.

Ara ha arribat la meva millor amiga. Em ve a veure i em porta flors. M'explica coses que passen a l'escola mentre jo no hi sóc. Ja fa hores que està al meu costat, m'ajuda a passar l'estona i a oblidar-me'n per uns moments de la situació en la que estic. La Marta, després d'explicar-me moltes coses es queda en silenci. Hi ha uns minuts en els que no sento res, després em col·loca aquell cargol de mar que vam recollir juntes a la platja una tarda de juliol. Aquell so em porta a aquell meravellós estiu i en aquell mateix instant, sento una sensació de benestar per tot el meu cos. M'estic despertant...

Sandra Carandell, 2n d'ESO