Despertar

Vaig notar una fredor, ja no sentia la calidesa de les meves mans ni el plapit del meu cor. És sorprenent com et pot canviar la vida, en dècimes de segon.

No sé a on sóc, ni tampoc sé què ha passat exactament. És una sensació molt estranya, mai havia sentit res igual. No sento els meus peus tocant a terra, cada passa que faig em sembla menys real. Em sento dèbil. No entenc la situació en la que em trobo. Ara sento la veu del meu germà petit que, amb una veu trencada, em diu: "t'estimo, tot surtirà bé". No puc obrir els ulls ni contestar-lo, no puc dir-li que jo també l'estimo0. Vull moure la mà, però no es mou. M'estic morint? És això?. El meu cpa no deixa de fer preguntes. No puc despertar. No entenc res.

Sento una veu greu, no és coneguda, sembla d'algú intel·ligent, d'una persona sofisticada, sobretot per la manera d'explicar-se. çEs el Doctor. Estic en un hospital! Sento la presència dels meus pares molt aprop, tot i que no em parlen, ni em diuen res. A l'estona sento a la meva mare dient al meu pare mig plorant: "no hauríem d'haver-li comprat la moto, no era una bona idea, mira què ha passat". Al final no va poder aguantar més i va esclatar a plorar.

He tingut un accident de moto, no m'enrecordo de res. Com no uc recordar que ha passat? Estic espantada, tinc por. Por de morir. Tinc un sentiment d'impotència que m'envaiex tot el cos. Tinc ganes de plorar i despertar d'aquest malson. No pot ser! És un somni! Haig de despertar!

Passen les setmanes, tinc imatges borroses que passen per la meva ment, records de quan era petita, de quan vaig fer el meu primer petó, dels meus pares, del meu germà... Aquí estic sola. Tot depén de mi. Haig de ser forta, però... com? Necessito temps i, sobretot, necessito ajuda.

Ara ha arribat la meva millor amiga. Em ve a veure i em porta flors. M'explica coses que passen a l'escola mentre jo no hi sóc. Ja fa hores que està al meu costat, m'ajuda a passar l'estona i a oblidar-me'n per uns moments de la situació en la que estic. La Marta, després d'explicar-me moltes coses es queda en silenci. Hi ha uns minuts en els que no sento res, després em col·loca aquell cargol de mar que vam recollir juntes a la platja una tarda de juliol. Aquell so em porta a aquell meravellós estiu i en aquell mateix instant, sento una sensació de benestar per tot el meu cos. M'estic despertant...

Sandra Carandell, 2n d'ESO