"Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà"...

Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà. Quiet, observant en el complet silenci, fins que un gran espatec el va trencar i una intensa pluja va començar a precipitar des del cel. Tot i els fenòmens meteorològics i que feia dies que l'escridassava, intentant que marxés, em seguia, però cada dia hi era, i semblava que no tenia cap intenció de marxar.

Ricard Arbat, 2n d'ESO

El gran salt

De la terra ens allunyàvem,

tant ràpids com el vent,

i en el cel ens endinsàvem,

con en el vol d’un ocell.

Amb papallones a l’estómac,

més nerviós no podia estar,

tret d’abans d’un gran examen,

però tampoc tant com allà.

Ja havia arribat l’hora,

l’hora de saltar

tot i que ben nerviós

en el buit em vaig llençar.

Per l’aire jo lliscava,

com una fulla d’un gran arbre

lentament anava caient

fins que va arribar el moment.

D’una forta estrebada

el paracaigudes obrí

de manera inesperada

els colors de la tela lluí.

Ricard Arbat, 2n d'ESO

L'atac

De cop i volta el cel va esclatar i una intensa pluja va començar a caure, portava dos dies cavalcant, escapant d’aquell infern i, encara no havia arribat enlloc. De tant en tant tornaven a la ment els records d’aquell mateix instant, veient la mort del cel en forma de flames i cremant tot al seu pas, sense deixar res, només un rastre de destrucció, i també l’escoltar el crit de guerra d’aquelles bèsties, mentre la veia carregar contra els murs de la ciutat, els quals resistien poc i al final acabaven cedint. Junt en aquell moment em va entrar el pànic i em vaig dirigir a l’entrada de la ciutat, i, vaig fugir cavalcant, tant ràpid com vaig poder i per sort, cap d’aquells éssers em va agafar.

Vaig tornar al present i vaig divisar unes cases d’un poble proper. Em vaig aturar al primer hostal que vaig trobar, ningú em mirava amb bona cara, però vaig arribar a la barra i em va parlar un home:

- Que vols?- em va dir amb veu ronca

- Una cervesa.

Aquell silenci m’intimidava i em vaig preparar l’espasa, per si de cas, però no va passar res, vaig beure’m la carrera i vaig sortir, a continuar el camí. Ara que la capital havia estat arrasada, no tenia on anar, però vaig decidir dirigir-me a la segona ciutat més gran del regne. No sabia exactament com arribar-hi, però sabia on havia d’anar.

Van passar uns dies, segurament algunes setmanes, em parava a cada poble que trobava, però, tampoc no hi havien gaires.

Aquell dia havia de travessar un bosc, no m’atreia gaire, però l’havia de travessar, així que m’hi vaig endinsar. A vegades sentia sorollets , però no en feia cas  continuava fins que vaig veure una cara blanca, m’hi vaig acostar. Allà era un home, però estava envoltat de teranyines, quan de cop em va dir:

-Fuig!

De cop una aranya immensa va aparèixer darrera meu i em va atacar, per sort vaig desembeinar l’espasa prou ràpid per poder protegir-me, i d’un fort cop al cap, la vaig matar, però l’únic inconvenient, és que un munt més d’aranyes van aparèixer. Amb la por fins als ossos, vaig muntar al cavall d’un salt i vaig fugir tant ràpid com vaig poder, per continuar el camí cap a la segona ciutat més gran del regne.

Ricard Arbat, 2n d'ESO