En Carles és el meu tiet. Ell té cara d’estrella de cinema i, a més,
té molt bon gust per la roba. Ell és molt presumit, per aquest motiu
cada matí s’està una hora per mudar-se. Ell té una pila de dones guapes i
atractives que li van al darrera.
L’Olga és la meva veïna. Ella
és una dona amargada que té més de cent gats a casa seva perquè està
sola com un mussol. A ella li agradaria tenir una parella, però amb la
cara de bruixa que té, ningú li va al darrera.
En Carles i l’Olga
tant sols tenen una cosa en comú: la botiga “Superstar”. A l’Olga li
agrada perquè allà sempre troba homes guapos i estilosos com el meu
tiet. Ell només va allà amb un sol propòsit: comprar roba, roba i més
roba. Ell es pot permetre tot el que desitgi perquè ell va fundar una
marca internacional de sabates de mil tipus (botes, sandàlies, sabates
esportives...).
Un dia, l’Olga i en Carles van coincidir a
Superstar i, com us podeu imaginar, quan l’Olga va veure en Carles, va
anar cap a ell més ràpid que un coet. Ells dos es van agradar
mútuament i van començar a sortir. Això era un malson perquè si
arribaven a casar-se, l’Olga em faria la vida impossible! Jo em vaig adonar de la tràgica notícia d’una manera...
El
meu tiet, el mateix dia que va conèixer a l’Olga, va trucar a la meva
mare perquè ell deia que volia que vinguéssim a sopar a casa seva. Jo ha
vaig anar ben feliç i quan vaig veure a l’Olga, em vaig enfadar perquè
jo ja coneixia d’abans la seva tècnica de “lliganeitor”. Ella ja ho
havia intentat amb tots els meus veïns. Ella em va mirar amb un
somriure, cosa que mai m’havia fet i no volia que m’ho tornés a fer
perquè quan va somriure, li vaig veure totes les dents negres i
podrides.
El meu tiet, abans de sopar es va dirigir a la meva
mare i li va dir que li havia de dir a ella i a la nostra família una
gran notícia. Ell ens va explicar tota la història i va dir que ella era
la seva mitja taronja. Crec que es va equivocar en dir “mitja” perquè
ell és tres quarts de la seva taronja imaginària perquè l’amargada no és
ni un quart d’interessant.
Jo pensava que, com que no tenien
masses coses en comú, aquesta relació no duraria molt. És en aquell
moment quan el meu titet va dir “... i per això ens hem posat d’acord en
casar-nos”. En aquell moment em volia morir, però, ho he estat rumiant i he acabat pensant en la part positiva: ja no pot ser pitjor, no?
Aina Huix, 1B ESO
