Era la nit del 23 de juny.
Vaig sentir que em deia alguna cosa, però no ho entenia. Parlava d’una manera
estranya. Era un idioma que només entenen els que estàn a punt de marxar, les persones que ja quasi viuen al cel. Jo intentava
esbrinar què deia però no era capaç d'entendre-ho. Davant de la meva impotència
em va mirar als ulls i em va fer entendre que no havia de preocupar-me, que
algun dia sabria que m'estava dient.
Va arribar l'hora de
marxar. Ho vaig saber per com m'agafava la mà. Tenia una força que no era habitual en ell i no em deixava marxar.
Havia arribat l'hora de dir adéu a la persona que més estimo en aquest món, el
meu confident. De cop la pressió a la mà va afluixar i vaig començar a plorar
desconsoladament fins que vaig sentir la veu del meu avi que deia: "és millor mirar el cel que viure
allà".
Sergi Piña
PDCS
No hay comentarios:
Publicar un comentario