Avui estic a Girona, tinc l’oportunitat de pasar pel meu
carrer preferit. Es el meu preferit de l’estiu, en aquest carrer hi ha
un local que fan gelats genials. És un carrer ample amb borreres amples i
arbres grossos. El local es petitó però els gelats son ben grossos, no
hi ha molta varietat, però són deliciosos. Sempre demano el mateix,
encara que els he tastat tots. És molt simple, nata ben freda, caramel
ben calent i una pluja d’atmella.
Surto del local hipnotitzada
pel seu aspecto, ensumant el caramel i poso el primer peu a la vorera.
Abans de posar el segon, un senyor m’atropella. No l’he vist venir i ell a
mi tampoc, però abans de que jo li demani perdò, ell m’ho demana a mi.
M’explica que camina fent saltirons, seguint el dibuix que fan els
mosaics a terra. Li miro el braç, sembla un crocanti. Em fa entrar amb
ell al local, demana un tovalló i el mateix gelat que jo m’havia
demanat, es neteja i el paga. S’acomiada i el veig marxar carrer avall
fent saltirons. La gent de la terrassa em mira somrient però el cambrer
no somriu perque li toca recollir el gelat.
Marxo caminant i vigilant
una mica més per no tornar a perdre el gelat. Arribo al pas de vianants i
decideixo, com per art de magia, travessar-lo trepitjant només les
bandes blanques, a partir d’aquest momento vaig intentar travessar-los
sempre així, fins un dia que havia plogut i les meves bambes noves em
van sorprendre relliscant més del compte. Vaig decidir que els
travessaria trepitjant només la banda fosca, jo no tinc manies!
Berta Pintor, 1r B ESO
No hay comentarios:
Publicar un comentario