Un altre crit llençat al buit s'escapa de la meva boca. Em costa respirar. M'ofego amb les meves pròpies llàgrimes i tinc un gran tap al pit que no em deixa agafar aire, si és que n'hi ha. No veig res. No sé si és per la falta d'oxigen o perquè les llums s'han apagat. Les mans em fan mal i noto que les tinc plenes de sang de tant picar a la porta.
No tinc lars ni els meus propis pensaments. Una barreja entre por, estrés i afogament. Mai havia tingut aquesta sensació tan forta. Començo a veure una llum. No sé si és que m'estic morint o és que estic sortint d'aquest ascensor.
Cristina Vila, 2n d'ESO
No hay comentarios:
Publicar un comentario