Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Vila. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Vila. Mostrar todas las entradas

martes, 19 de mayo de 2015

Els pensaments d'un instant

Les cortines es començaven a obrir i una gran llum blanca em va il·luminar la cara. Havia calculat que vindrien unes cent persones, però estava equivocada, perquè el teatre estava ple.

La mirada de quatre-cents espectadors es dirigien exclusivament a mi. Qui ho havia de dir? Jo, la Brittanny, aquella nena que fa uns mesos era una noia amb un somni, i s’estava complint en aquell mateix moment.
Tot estava preparat. Tots els actors estaven col·locats esperant impacientment que el director donés l’entrada per entrar a escena. Em vaig agafar a aquell instant que tan havia esperat per aturar-lo i que així durés més.

La meva cabellera de color castany estava recollida en un monyo intacte. Portava un preciós vestit del color de la plata, amb petits brillants a la part inferior.

Vaig aixecar la mirada, que semblava perfecte rere el maquillatge per mirar l’únic seient lliure de la sala. A la primera fila, el número tres. L’havia reservat jo pel meu pare, tal com li vaig prometre abans de que patís aquell accident.

Amb dues llàgrimes corrent el meu rostre vaig deixar enrere aquells pensaments per entonar la primera nota que iniciava el meu concert.

Cristina Vila, 2n d'ESO
2n premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners
Categoria D


miércoles, 13 de mayo de 2015

Sensacions

Un altre crit llençat al buit s'escapa de la meva boca. Em costa respirar. M'ofego amb les meves pròpies llàgrimes i tinc un gran tap al pit que no em deixa agafar aire, si és que n'hi ha. No veig res. No sé si és per la falta d'oxigen o perquè les llums s'han apagat. Les mans em fan mal i noto que les tinc plenes de sang de tant picar a la porta.

No tinc lars ni els meus propis pensaments. Una barreja entre por, estrés i afogament. Mai havia tingut aquesta sensació tan forta. Començo a veure una llum. No sé si és que m'estic morint o és que estic sortint d'aquest ascensor.

Cristina Vila, 2n d'ESO




viernes, 23 de enero de 2015

Pètal a pètal

Al posar el peu a terra, vaig notar una sensació inexplicable que em recorria tot el cos. Estava en un lloc que semblava un descampat amb una herba verda brillant i perfecte. No hi havia cap altre persona, i estava completament perduda. Vaig desviar la meva vista enrere i vaig veure que hi havia el que semblava una espècie de conill vermell de grans dimensions, amb una estrella a la mà, que semblava que l’hagués tret del mateix cel. Per gran sorpresa meva, es va inclinar, va deixar la brillant estrella a terra i va desaparèixer.

Vaig pensar que seria fantàstic si tingués a algú com “jo” que em pogués explicar el que estava passant i, de cop, va reaparèixer el conill vermell, però aquesta vegada amb una margarida a la mà. Va començar a treure els pètals, d’un en un. Molt estranyada, vaig posar-me a córrer sense saber ni la destinació ni el perquè, desitjant sortir d’aquell lloc tan misteriós. Però era com si no em mogués del lloc, ja que sempre tenia el conill a davant arrencant els pètals de la flor.

Ara ho entenia tot. Jo era l’estrella que es convertia en la flor, ja que deixava que els altres arranquessin part de mi sense posar-hi resistència.

Un estrany somni que recordaré tota la vida.

Cristina Vila, 2n d'ESO