Tancada en un ascensor

Sóc claustrofòbica, així que començo a hiperventilar. Aquell botonet amb la campaneta no funciona. Enara no he començat a cridar perquè em fa moltíssima vegonya haver-me quedat tancada a l'ascensor, però no ho descarto si segeixo així.

Als quinze minuts ja estic cridant com una histérica. Tinc molta por. Em suen les mans, i com que reprimeixo les llàgrimes, em pica la cara i em couen els ulls. Poc a poc vaig oblidant tot l'exterior. Només estic jo en tot l'univers, dins d'aquesta petita caixa.

Em començo a relaxar fins que les parets es comencen a fer petites. M'entra el pànic, i intento fer-la més gran emputxant-la. Sé que és inútil, però és l'unica cosa que se'm passa pel cap.

Em faig una bola, em rendeixo. Quan em passo la mà per la cara m'adono que estic plorant. Quan penso en com de ridícul és morir en un ascensor, somric una mica.

Quan finalment s'obre la porta.

Alba Suñé, 2n d'ESO