Un dia al carrer...

Mentre veig com el meu amo s’allunya, pensó en on pordria anar. Potser s’ha deixat alguna cosa a casa, o potser vol córrer, simplement. Passen les hores i començo a tenir gana. M’espero una mica més però tinc molta gana. Menjaré alguna cosa per aquí a prop i tornaré a temps per quan torni.

Al principi no trobo res, segueixo olors, però cap em porta a un bon tros de carn. Vull tonar a on ell em m’ha deixat per trobar-me’l, ell em donarà menjar. Però no recordó per on era.

Un temps després, trobo unes escombraries, em fa una mica d’angúnia, però tinc gana. Mentre menjo, algú se m’acosta. M’acaricia i m’agafa en braços. No sé a on em porta, però fa tanta estona que camino que les potes em fallen.

Em porta a una gran casa, i allà menjo una cosa boníssima i m’abriga. Amb el fred que feia fora, ara estic en la glòria. I poc a poc vaig oblidant a aquell altre home

Alba Suñé, 2n d'ESO

Tancada en un ascensor

Sóc claustrofòbica, així que començo a hiperventilar. Aquell botonet amb la campaneta no funciona. Enara no he començat a cridar perquè em fa moltíssima vegonya haver-me quedat tancada a l'ascensor, però no ho descarto si segeixo així.

Als quinze minuts ja estic cridant com una histérica. Tinc molta por. Em suen les mans, i com que reprimeixo les llàgrimes, em pica la cara i em couen els ulls. Poc a poc vaig oblidant tot l'exterior. Només estic jo en tot l'univers, dins d'aquesta petita caixa.

Em començo a relaxar fins que les parets es comencen a fer petites. M'entra el pànic, i intento fer-la més gran emputxant-la. Sé que és inútil, però és l'unica cosa que se'm passa pel cap.

Em faig una bola, em rendeixo. Quan em passo la mà per la cara m'adono que estic plorant. Quan penso en com de ridícul és morir en un ascensor, somric una mica.

Quan finalment s'obre la porta.

Alba Suñé, 2n d'ESO

Amagat al soterrani

Porto dos dies aquí. Estic en el soterrani, entre caixes. Aquí no em trobaran. No sé on és la meva germana ni el pare. Des que vaig sentir aquells cinc trets no he menjat res, només m’he amagat aquí, plorant en silenci. Fa unes hores he sentit sorolls, crec, que qui sigui el de la pistola, està vivint a casa.

Em fa molt mal l’esquena, estic en un racó, assegut al terra, agafant-me les cames. Tindria que sortir però... i si em dispara? I si em moro de gana aquí? I, de sobte, PAM! Un altre tret. Algú cau. Serà la Paula? El pare? Jo no puc viure sense un d’ells. Silenci absolut. Hi aniré! Millor un heroi mort a un covard viu.

M’ aixeco, i per sortir del meu amagatall, cauen les caixes que fan soroll. Espantat, miro amunt. Silenci. Agafo un ferro, que no sé quina utilitat té, i pujo. Està tot desordenat: cerveses per terra, mobles trencats… i un rastre de sang! Els ulls se’m ofeguen en llàgrimes i no veig gaire. PLUF! S’apaga el televisor. La mare em mira, fa cara d’enfadada.

-Ei! Que ho estava mirant! -protesto.

-Em vas dir que a les onze aniries a dormir, son les dotze.

-Estava esperant a que la peli s’acabés.

-Doncs ja s’ha acabat. Puja a dormir! – m’ordena.

Alba Suñé, 2n d'ESO