L'amor del mar

Estava passejant pel costat del mar un dia d’estiu. Anava descalça. Podia notar l’escalfor de la sorra fina de la platja, i com els rajos de sol m’il·luminaven. Feia calor però l’aigua era fresca. Em vaig aturar i vaig seure al damunt d’una gran roca i vaig admirar el paisatge. A la llunyania vaig poder distingir la silueta d’un vaixell. Llavors, a tocar de la costa, una petita ampolla de vidre flotava al mar. Vaig baixar de la roca, la vaig agafar i vaig veure que contenia un paper grisós. El vaig llegir i deia així:

-“Et trobo a faltar. El meu cor no nota la teva presència, però encara batega per tu. Ets l’estrella que il·lumina les nits fosques, la peça que falta per completar el trencaclosques. Fa molt que ens vam veure, però aquest record encara perdura. Sé que potser no et recordes de mi, penses que ja no existeixo o, simplement has deixat de pensar en mi. Els meus ulls encara vessen llàgrimes quan sento pronunciar el teu nom. Et vull tornar a veure, sentir-te, besar-te”.

Quasi em poso a plorar. Vaig tornar a posar el paper dins l’ampolla per retornar-la al mar.

Helena Bonet, 1r d'ESO

1r premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners

Categoria D

Un dia al carrer...

Mentre veig com el meu amo s’allunya, pensó en on pordria anar. Potser s’ha deixat alguna cosa a casa, o potser vol córrer, simplement. Passen les hores i començo a tenir gana. M’espero una mica més però tinc molta gana. Menjaré alguna cosa per aquí a prop i tornaré a temps per quan torni.

Al principi no trobo res, segueixo olors, però cap em porta a un bon tros de carn. Vull tonar a on ell em m’ha deixat per trobar-me’l, ell em donarà menjar. Però no recordó per on era.

Un temps després, trobo unes escombraries, em fa una mica d’angúnia, però tinc gana. Mentre menjo, algú se m’acosta. M’acaricia i m’agafa en braços. No sé a on em porta, però fa tanta estona que camino que les potes em fallen.

Em porta a una gran casa, i allà menjo una cosa boníssima i m’abriga. Amb el fred que feia fora, ara estic en la glòria. I poc a poc vaig oblidant a aquell altre home

Alba Suñé, 2n d'ESO

Sensacions

Un altre crit llençat al buit s'escapa de la meva boca. Em costa respirar. M'ofego amb les meves pròpies llàgrimes i tinc un gran tap al pit que no em deixa agafar aire, si és que n'hi ha. No veig res. No sé si és per la falta d'oxigen o perquè les llums s'han apagat. Les mans em fan mal i noto que les tinc plenes de sang de tant picar a la porta.

No tinc lars ni els meus propis pensaments. Una barreja entre por, estrés i afogament. Mai havia tingut aquesta sensació tan forta. Començo a veure una llum. No sé si és que m'estic morint o és que estic sortint d'aquest ascensor.

Cristina Vila, 2n d'ESO

Amagatall

Vaig entrar-hi de cop i vaig esbufegar de satisfacció. Ja no em perseguien i aquell petit espai dins l'ascensor era el meu refugi. De cop es va parar i jo no sabia què fer. Vaig apretar el botó d'emergència però ningú contestava. Vaig començar a suar i notava com si les parets d'aquell diminut lloc m'aixafessin.ñ No tenia sortida i gairebé no podia respirar. Era com una abraçada de moltes persones però dolorasa i gens agradable. M'esava quedant sense alè i de cop vaig veure una llum. L'ascensor es va obrir, però va ser aleshores que em van detenir els policies.

Mariona Ribas, 2n d'ESO

Angoixa, calfreds, inseguretat...

Angoixa, calfreds, inseguretat. Les parets se'm volien menjar? O m'ho semblava a mi? Tenia la sensació que cada vegada l'ascensor s'anava encongint més, fins que al final jo moriria asfixiada. A sobre, sense llum, fet que m'impedia veure si la meva teoria de les parets era certa o només era fruit de la meva imaginació.

Angoixa perquè no sabia si sortiria d'aquella, ja que m'havia deixat el mòbil i no podia avisar a ningú. Calfreds, deguts a l'absència de la lum tenia el presentiment que hi havia algú a l'ascensor a part de jo mateixar que em volia fer mal.

Inseguretat, pel sol fet que si aquell ascensor s'havia parat, no descartava la possibilitat que en qualsevol moment descendís cap a baix..

Angoixa, inseguretat, calfreds...

Paula Cantín, 2n d'ESO

Tancada en un ascensor

Sóc claustrofòbica, així que començo a hiperventilar. Aquell botonet amb la campaneta no funciona. Enara no he començat a cridar perquè em fa moltíssima vegonya haver-me quedat tancada a l'ascensor, però no ho descarto si segeixo així.

Als quinze minuts ja estic cridant com una histérica. Tinc molta por. Em suen les mans, i com que reprimeixo les llàgrimes, em pica la cara i em couen els ulls. Poc a poc vaig oblidant tot l'exterior. Només estic jo en tot l'univers, dins d'aquesta petita caixa.

Em començo a relaxar fins que les parets es comencen a fer petites. M'entra el pànic, i intento fer-la més gran emputxant-la. Sé que és inútil, però és l'unica cosa que se'm passa pel cap.

Em faig una bola, em rendeixo. Quan em passo la mà per la cara m'adono que estic plorant. Quan penso en com de ridícul és morir en un ascensor, somric una mica.

Quan finalment s'obre la porta.

Alba Suñé, 2n d'ESO

Atrapat

Estic sol, vull escapar de l'ascensor. No sé quan sortiré. Pitjo la campana i ningú ve. No sé que faré ara. Vull trucar a algú però no tinc saldo. Tinc gana i a sobre em costa respirar. Vull pujar al pis cinc però no funciona. No crec que torni a entrar en un ascensor en la meva vida! Continuo pitjant el botó groc de la campana però no ve ningú. Tindria que haver recarregat el saldo!!! Sóc el nen amb més mala sort del món! Estar entre quatre parets tancades és pijtor que estar a la presó!!! Continuaré esperant fins que algú em tregui d'aquí i pugui tornar a casa...

Silemani Jangana, 2n d'ESO