La lluna

La lluna al cel puja,

això una cosa vol dir,

que ha deixat de caure pluja

i tots anem a dormir.

A l’alba no veurem la pruna blanca

i direm que el sol se l’ha menjat,

no la veurem travessant la tanca

la pruna menjada ha estat.

Quan es faci fosc la tornarem a trobar,

en el cel blau quasi negre i clar.

Sense núvols, i moltes estrelles de colors

que de ben segur fan marxar totes les pors.

En el mar també la podem trobar

reflectida en un mirall d’aigua salada,

en un riu la podem admirar

mentre va caient per la cascada.

Una bonica vista de les estrelles i del cel,

tot i que ha quedat sol un estel,

la mare que és la lluna les posa a fer nones

en els bressols com totes les dones.

Helena Bonet, 1r d'ESO

1r premi de poesia Vinyoli

Categoria D

Ell i jo, jo i ell

Tenia fred. A fora plovia i els núivols eren baixos i negres. Avanqa molla de dalt a baix. Les sabates xopes i destrossades de la meva germana ja no es podien tornar a fer servir. Estaven quiets i inquiets. Sols, un davant de l'altre, on les nostres mirades es creuaven cada dos segons. Ell volia dir-me alguna cosa. Una cosa important que el posava nerviós, que li feia tremolar i mirar al terra constantment amb la seva cara pàl·lida. Va fer un petit moviment on em va tocar la meva pell rugosa agafant-me primerament els dits i seguidament tota la mà acariciant-la lentament.

Jo tenia la gola seca i em faltava saliva. M'entrava set sentint l'aigua de fora que queia i impactava amb el terra formant bassals.

Feia mesos que no ens veiem, que no ens parlavem, que no ens tocavem... Per això, al pronunciar aquelles dos paraules inesperades, una llàgrima d'il·lusió em va caure per la galta fins arribar-me als llavis prims i humits. Vaig saltar als seus braços ràpidament. Els vaig sentir forts, i molt acollidors. Aquelles petites, però grans paraules, significaven molt per a mi. Va ser llavors quan vam sentire unes petites passes de fons...

Gemma Velasco, 2n d'ESO

Tinc por...

Tinc por de caure i de fer-me mal,
tinc por de créixer i fer-me gran
d'encertar i fallar.

Tinc ganes d'esmorzar i berenar
i no vull estudiar ni treballar,
vull aseure'm al sofà i viure la vida amb relax.

Tinc por d'accelerar i caure
però vull donar gas i frenar,
parar i tornar a començar.

Tinc por del canvi climàtic,
del sol i del que m'espera demà
de no poder viure ni estimar,
a vegades ho penso i em poso a plorar.

Tinc por de la foscor,
de no veure res i xocar.

Pau Jiménez, 2n d'ESO

El mejor tesoro

Había una vez unos piratas que se hacían llamar los aventureros. El capitán se llamaba Schönberg y sus cien tripulantes, para que el capitán no tuviera que memorizar los nombres, se llamaban: Juan uno, Juan dos, Juan tres…   

Vivían en un barco inmenso, de color negro y con una bandera de la foto del capitán.

Un día Juan cien encontró un mapa debajo de su cama, rápidamente se lo enseñó a Schönberg y dijo que probablemente era un mapa del tesoro.

En un abrir y cerrar de ojos ya estaban buscando el tesoro que indicaba el mapa.

En primer lugar llegaron a una pequeña ciudad en la que no había nada, solo gente muy pobre en la calle. Esa ciudad llamada Humildad dejó a toda la tripulación sin palabras. La gente que vivía ahí no tenía nada para comer.

Al cabo de un rato sin decir palabra Juan cinco miró el mapa y dijo que se habían equivocado de ciudad. Seguidamente todos  embarcaron y se mantuvieron en silencio, seguían pensando en lo que habían visto en Humildad. Pasada una hora llegaron a la ciudad correcta y encontraron el tesoro, no fue muy difícil hallarlo.

Cuando creían que ya se había acabado la aventura apareció un hada y les preguntó para quien era el tesoro. Los aventureros se miraron entre ellos y dijeron: ¡Para nosotros! El hada les hizo una segunda pregunta: ¿Creéis que lo necesitáis? Hay personas que lo necesitan realmente. Schönberg recordó cuando llegaron a la primera ciudad y si pensarlo subió al barco y fue a dárselo a los habitantes de Humildad.

El  hada le dio las gracias y todos volvieron al barco contentos de la decisión del capitán.  

                                   Estel García Carrasco

Tinc por...

Tinc por de no vèncer la por,
la por que no em deixa avançar,
que no em deixa viure lliurement.

Aquella que no em deixa ser com jo vull,
la que m'impedeix fer les coses que jo voldria,
aquella que m'atrapa cada dia.

Moltes coses em fan por:
la mort, la malaltia,
la soledat...

La por no és claror sinó foscor
que no et deixa verue la realitat,
la por, només és d'un mateix.

Existeix la por?
On està la por?
Qui l'ha vist?

Per què patim si no existeix només que a dins nostre?
No es veu, no es toca
només s'imagina i canvia cada dia.

La por és la pitjor mentida,
la que ens fa creure coses que no són,
la por no es pot perseguir
i només nosaltres la podem destruir!

Ernest Casellas

Tinc por

Que de què tinc por?
M'ho pregunten, i no sé contestar.
Tinc por de tantes coses,
que no sé ni per on començar.

Tinc por d'estar sola,
de quedar-me en soledat,
de perdre els amics i la família
i de no tindre a ningú a l'abast.

També tinc por a la nit
de trobar-me a un monstre sota el llit
una por que tothom té,
i que res hi podem fer.

També tinc por de perdre't,
per molt que em diguis que no passarà.
No sé ni perquè hi penso
si sé que m'estimes de veritat.

A totes aquestes pors,
m'hi haig d'encarar
ja que sempre les tindrem
i no les podem ignorar.

Mariona Ribas

Tinc por!

Amb el meu petit cos
i el meu gran enteniment
podria ser més valent,
però la veritat és que estic fos.

Ara us en faig un esbós:
en un forat espatarrat
m'amago tot sudorós.
El que m'aterra és un gat.

Al cap i a la fi
ho has encertat.
M'has deixat bocabadat:
sí, sóc un ratolí!

Però la meva hora s'apropa
i el gat s'atança de pressa.
Ai de mi! Em farà presa.
Aquest gat murri i tanoca!

Però de cop i volta la sort
em somriu tota bufona.
I generosament em corona
tot salvant-me de la mort.

Entrant per la porta del terrat
ha aparegut un humà
que amb la seva enorme mà
ha aferrat el gat!

Paula Cantín, 2n d'ESO