Ell i jo, jo i ell

Tenia fred. A fora plovia i els núivols eren baixos i negres. Avanqa molla de dalt a baix. Les sabates xopes i destrossades de la meva germana ja no es podien tornar a fer servir. Estaven quiets i inquiets. Sols, un davant de l'altre, on les nostres mirades es creuaven cada dos segons. Ell volia dir-me alguna cosa. Una cosa important que el posava nerviós, que li feia tremolar i mirar al terra constantment amb la seva cara pàl·lida. Va fer un petit moviment on em va tocar la meva pell rugosa agafant-me primerament els dits i seguidament tota la mà acariciant-la lentament.

Jo tenia la gola seca i em faltava saliva. M'entrava set sentint l'aigua de fora que queia i impactava amb el terra formant bassals.

Feia mesos que no ens veiem, que no ens parlavem, que no ens tocavem... Per això, al pronunciar aquelles dos paraules inesperades, una llàgrima d'il·lusió em va caure per la galta fins arribar-me als llavis prims i humits. Vaig saltar als seus braços ràpidament. Els vaig sentir forts, i molt acollidors. Aquelles petites, però grans paraules, significaven molt per a mi. Va ser llavors quan vam sentire unes petites passes de fons...

Gemma Velasco, 2n d'ESO