miércoles, 25 de febrero de 2015

El mejor tesoro



Había una vez unos piratas que se hacían llamar los aventureros. El capitán se llamaba Schönberg y sus cien tripulantes, para que el capitán no tuviera que memorizar los nombres, se llamaban: Juan uno, Juan dos, Juan tres…   


Vivían en un barco inmenso, de color negro y con una bandera de la foto del capitán.


Un día Juan cien encontró un mapa debajo de su cama, rápidamente se lo enseñó a Schönberg y dijo que probablemente era un mapa del tesoro.


En un abrir y cerrar de ojos ya estaban buscando el tesoro que indicaba el mapa.


En primer lugar llegaron a una pequeña ciudad en la que no había nada, solo gente muy pobre en la calle. Esa ciudad llamada Humildad dejó a toda la tripulación sin palabras. La gente que vivía ahí no tenía nada para comer.


Al cabo de un rato sin decir palabra Juan cinco miró el mapa y dijo que se habían equivocado de ciudad. Seguidamente todos  embarcaron y se mantuvieron en silencio, seguían pensando en lo que habían visto en Humildad. Pasada una hora llegaron a la ciudad correcta y encontraron el tesoro, no fue muy difícil hallarlo.


Cuando creían que ya se había acabado la aventura apareció un hada y les preguntó para quien era el tesoro. Los aventureros se miraron entre ellos y dijeron: ¡Para nosotros! El hada les hizo una segunda pregunta: ¿Creéis que lo necesitáis? Hay personas que lo necesitan realmente. Schönberg recordó cuando llegaron a la primera ciudad y si pensarlo subió al barco y fue a dárselo a los habitantes de Humildad.

El  hada le dio las gracias y todos volvieron al barco contentos de la decisión del capitán.  



                                   Estel García Carrasco

martes, 24 de febrero de 2015

Tinc por...

Tinc por de no vèncer la por,
la por que no em deixa avançar,
que no em deixa viure lliurement.

Aquella que no em deixa ser com jo vull,
la que m'impedeix fer les coses que jo voldria,
aquella que m'atrapa cada dia.

Moltes coses em fan por:
la mort, la malaltia,
la soledat...

La por no és claror sinó foscor
que no et deixa verue la realitat,
la por, només és d'un mateix.

Existeix la por?
On està la por?
Qui l'ha vist?

Per què patim si no existeix només que a dins nostre?
No es veu, no es toca
només s'imagina i canvia cada dia.

La por és la pitjor mentida,
la que ens fa creure coses que no són,
la por no es pot perseguir
i només nosaltres la podem destruir!

Ernest Casellas


Tinc por

Que de què tinc por?
M'ho pregunten, i no sé contestar.
Tinc por de tantes coses,
que no sé ni per on començar.

Tinc por d'estar sola,
de quedar-me en soledat,
de perdre els amics i la família
i de no tindre a ningú a l'abast.

També tinc por a la nit
de trobar-me a un monstre sota el llit
una por que tothom té,
i que res hi podem fer.

També tinc por de perdre't,
per molt que em diguis que no passarà.
No sé ni perquè hi penso
si sé que m'estimes de veritat.

A totes aquestes pors,
m'hi haig d'encarar
ja que sempre les tindrem
i no les podem ignorar.

Mariona Ribas


Tinc por!

Amb el meu petit cos
i el meu gran enteniment
podria ser més valent,
però la veritat és que estic fos.

Ara us en faig un esbós:
en un forat espatarrat
m'amago tot sudorós.
El que m'aterra és un gat.

Al cap i a la fi
ho has encertat.
M'has deixat bocabadat:
sí, sóc un ratolí!

Però la meva hora s'apropa
i el gat s'atança de pressa.
Ai de mi! Em farà presa.
Aquest gat murri i tanoca!

Però de cop i volta la sort
em somriu tota bufona.
I generosament em corona
tot salvant-me de la mort.

Entrant per la porta del terrat
ha aparegut un humà
que amb la seva enorme mà
ha aferrat el gat!

Paula Cantín, 2n d'ESO


viernes, 23 de enero de 2015

Unes sàvies paraules

Aquell matí em vaig aixecar molt nerviós, havia tingut un nit molt estranya i terrorífica. No havia dormit, i les ulls vermells i tenebrosos que apareixen sota el meu llit cada dos per tres no em deixaven dormir.

Mentre esmorzava, anava explicant als meus pares, la meva germana petita, el meu gos semblava que t’estigui escoltant, aquella nit tant estranya.

Ningú no em creia, menys el meu gos que no negava mai res:

-Mama t’he dit que es veritat, hi havia un monstre a sota el meu llit.
-No fill, és impossible-. Va exagerar la meva mare.
-No hi ha qui m’entengui!

Tothom va callar de cop i van seguir fent tota la seva feina.

Quan tornava del col·legi em vaig trobar a un home, portava roba vella i no semblava gaire content. M’hi vaig acostar i de cop em va començar a parlar:

-Enfronta’t a les teves pitjors pors, i no miris mai enrere.

Era com un discurs de savis, i semblava que ell havia de ser el millor. Em va cridar l’atenció quan va dir les paraules:

-“Viu la vida com si s’acabés avui”.


A l’hora d’anar a dormir em vaig estirar al llit, vaig tancar els llums, vaig apretar les parpelles i em vaig imaginar les paraules que m’havia dit aquell home tan estrany.

Jordi Vilabrú, 2n d'ESO




Pètal a pètal

Al posar el peu a terra, vaig notar una sensació inexplicable que em recorria tot el cos. Estava en un lloc que semblava un descampat amb una herba verda brillant i perfecte. No hi havia cap altre persona, i estava completament perduda. Vaig desviar la meva vista enrere i vaig veure que hi havia el que semblava una espècie de conill vermell de grans dimensions, amb una estrella a la mà, que semblava que l’hagués tret del mateix cel. Per gran sorpresa meva, es va inclinar, va deixar la brillant estrella a terra i va desaparèixer.

Vaig pensar que seria fantàstic si tingués a algú com “jo” que em pogués explicar el que estava passant i, de cop, va reaparèixer el conill vermell, però aquesta vegada amb una margarida a la mà. Va començar a treure els pètals, d’un en un. Molt estranyada, vaig posar-me a córrer sense saber ni la destinació ni el perquè, desitjant sortir d’aquell lloc tan misteriós. Però era com si no em mogués del lloc, ja que sempre tenia el conill a davant arrencant els pètals de la flor.

Ara ho entenia tot. Jo era l’estrella que es convertia en la flor, ja que deixava que els altres arranquessin part de mi sense posar-hi resistència.

Un estrany somni que recordaré tota la vida.

Cristina Vila, 2n d'ESO


Un desig, volant a l'aire fred...

Seria fantàstic si tothom en el món pogués gaudir d'una vida sana, equilibrada i plena de felicitat. Al llarg del camí, cadascú tria les seves dresseres i acaba en la carretera escollida durant el trajecte.

Però hi ha persones petites, gran llluitadores, que abans de començar el camí, ja són envoltades de fam o simplement amb por, tristesa i foscor. En definitiva, són nascudes en un món que no han escollit, i que ningú es mereix viure-hi. Tothom hauria de tenir el dret de nèixer en un món feliç, i a poc a poc s'aniria apropant al seu destí.

D'aquesta manera el món faria un gir de 360º. Tothom tindria l'enorme plaer de viure la pura dolçor de la vida, almenys una sola vegada.

Sara Ruiz, 2n d'ESO