La primavera

Als prats humits, de bon matí,

l’aire fa olor a terra mullada,

els nens juguen al pati,

mentre la mare els fa una ullada.

Les papallones que volen airoses,

que els nens de tant en tant conten,

es posen sobre les boniques flors de colors,

que dels verds prats broten.

Tot el conjunt forma un bonic,

estimulant i alegre joc de sons,

on la canterella d’un prodigiós músic,

el rossinyol, ens alegra amb els seus sons.

És la primavera que ens visita,

un any més per treure’ns ensopiment

del llarg hivern que ens deixa,

tot abandonat el fred que ens ha donat turment.

Jordi Vilabrú, 2n d'ESO

Unes sàvies paraules

Aquell matí em vaig aixecar molt nerviós, havia tingut un nit molt estranya i terrorífica. No havia dormit, i les ulls vermells i tenebrosos que apareixen sota el meu llit cada dos per tres no em deixaven dormir.

Mentre esmorzava, anava explicant als meus pares, la meva germana petita, el meu gos semblava que t’estigui escoltant, aquella nit tant estranya.

Ningú no em creia, menys el meu gos que no negava mai res:

-Mama t’he dit que es veritat, hi havia un monstre a sota el meu llit.

-No fill, és impossible-. Va exagerar la meva mare.

-No hi ha qui m’entengui!

Tothom va callar de cop i van seguir fent tota la seva feina.

Quan tornava del col·legi em vaig trobar a un home, portava roba vella i no semblava gaire content. M’hi vaig acostar i de cop em va començar a parlar:

-Enfronta’t a les teves pitjors pors, i no miris mai enrere.

Era com un discurs de savis, i semblava que ell havia de ser el millor. Em va cridar l’atenció quan va dir les paraules:

-“Viu la vida com si s’acabés avui”.

A l’hora d’anar a dormir em vaig estirar al llit, vaig tancar els llums, vaig apretar les parpelles i em vaig imaginar les paraules que m’havia dit aquell home tan estrany.

Jordi Vilabrú, 2n d'ESO