Hi havia una vegada, una història capgirada

Hi havia una vegada una ciutat molt bella i organitzada, Hamelí, on hi habitaven unes persones contentes i felices. Però la felicitat no va durar per sempre. De sobte, del no res, va parèixer un problema, un gran problema: els nens.

Al principi eren pocs, però cada vegada eren més i més fins que el nombre de nens que habitava la ciutat era superior al dels adults. Els habitants, desesperats, buscaven una solució però res era eficaç. L'alcalde va pensar en el flautista, però resulta que un bon home de la cantonada cinquena, Joan el Fuster, sabia tocar la trompeta amb una melodia captivadora. L'alcalde i ell van acordar una recompensa si els alliberava del problema.

Dit i fet. Joan el Fuster va començar a tocar. Al cap de poca estona van aparèixer els nens de tots els indrets i racons de la ciutat. Es van posar en fila índia tot seguint, mentre cantàven, al trompetista harmoniós. En Joan, els va conduir fins a un regne misterióis, però el que està clar és que allà van ser feliços per sempre més.

El trompetista, tot alegre, va tornar a la ciutat demanant la seva recompensa, però el poble i l'alcalde estaven tant contents que no li van fer cas. En Joan, enfadat, va pensar: "Jo que els allibero del seu gran problema, ells a sobre no compleixen el tracte, no em mostren cap gest d'agraïment i humilitat....".

El trompetista es va dirigir cap a la ciutat i va començar a tocar una de les més belles i harmoniosa melodia. Del no res van començar a aparèixer rates i ratolins que es van apoderar de la ciutat. Ara el poble ja no tenia nens, però a canvi, tenia rates i ratolins per tots els racons. Aquests animalets els rossegaven tot el menjar i no els deixaven tranquils. Sembla ser que, potser ara, l'alcalde s'hauria de plantejar l'ajuda d'un altre flautista.

Paula Cantín, 2n d'ESO

Caputxeta, Blanca i Gretel

Hi havia una vegada, una dona obsessionada en ser la més bella del regne, era una dona amb un aspecte jove respecte la seva edat, amb un rostre bell i perfecte, amb un somriure meravellós, que fascinava a tothom qui passava pels voltants. La seva alegria ho envoltava pràcticament tot, era una noia feliç, simpàtica i agradable, o això aparentava. Tot va canviar quan les dos germanes, curiosament bessones, ja que no s'assemblaven en res, es van traslladar al centre del poble, al cor del regne. En un principi, tot era normal. Només eren dues noietes bufones que portaven vestits força elegants i cabells molt estarrufats.

El temps va anar passant i les noietes es van anar fent grans. Des dels vuit anys que estaven donant gresca al poble; cantant, jugant,... van passar de ser les nenes bufones a ser les noies més boniques. Al complir els setze anys, la Blanca i la Gretel, van passar a ser les més belles del regne. A partir d'aquell moment, tot va canviar.

La Reina Isabella estava furiosa, confusa i, sobretot, molt enfadada. Mentre esmorzava, es va mirar al reflex de la cullera, no seguia tan bella com ho estava sempre. Havia d'actuar, tenia que ser ella la més bella de tot el regne. La reina, furiosa, va decidir fer un encanteri, un encanteri que estava reservant per una ocasió com aquesta, i així va ser... Després d'unes paraules i remenant unes quantes olles, va sortir la poció. Al moment, la reins Isabella va fer un glop i, de cop i volta, un fum blanquinós la va envoltar pràcticament tota, de dalt a baix. Quan el fum anava desapareixent, s'observava una figura totalment diferent. La reina s'havia convertit en una noieta de setze anys, vestida amb una caputxa vermella i un cabàs ple de fruites. A partir d'aquell moment, la reina va iniciar el seu pla.

La Reina Isabella, a sota d'aquella caputxa vermella, es va guanyar la confiança de les dues bessones, i va esperar el moment precís per entregar aquelles suculentes fruites a les dues joves. Finalment, les germanes, no es van poder retenir més a la temptació i van fer una mossegada a un dels fruits. Immediatament van caure en un somni profund del que mai ningú les podria despertar.

La Reina va tornar al castell de seguida. Es sentia més jove i bella que mai. Assentada a la taula, disposada a sopar ja amb el seu aspecte normal, va tornar a emmirallar-se a la cullera, però alguna cosa no anava bé. Encara no era la dona més bella del regne. La seva bellesa tornava a ser inferior. Es va preocupar i es va posar molt furiosa. Aleshores és quan va decidir calmar-se i va començar a sopar. Tot estava tranquil fins que la macedònia va arribar, va tastar el vol i va començar la son, la son, la son,...

Sandra Carandell, 2n d'ESO

La fredor d'una altra nit sense amor

Un dia més la fred em persegueix, gratant per sobre de les meves ferides impenetrables. Segueixo, buscant un lloc on refugiar-me per poder descansar, però sembla impossible. De cop veig un racó fosc, m'apropo i descobreixo que es tracta d'una petita cova, és perfecte per amar-se de tots els perills del carrer, tancar els ulls i sospirar. Però no aconsegueixo caure en el somni, els records em persegueixen com el lladre més buscat de tots els temps. Recordo la baralla d'aquest matí, contra altres gossos per aconseguir el bocí de pa d'aquelles escombraries. I quan aquells humans m'han cridat per buscar entre aquelles bosses blaves plenes de restes. Potser només necessito una ica d'amor per curar aquestes ferides i que cicatritzin...

Sara Ruiz, 2n d'ESO

Adéu Charlie!

Divendres, 12 de setembre de 1985

Avui m'han despertat a cops d'escombra. Quan per fi havia trobat un lloc calent i al costat d'una bassa a on hi podia beure quan volgués! Llàstima d'aquell curt de gambals!

Al cap d'una estona de caminar tot buscant u8nes deixalles on poder menjar, he anat a parar al darrera d'un restaurant. Oh! Això si que ha estat vida! Per un moment m'ha semblat que el meu amo em cridava pel meu nom, però res, només era la meva imaginació. Després d'haver-me bena tipat i hgaver passejat una estoneta, m'he anat a estirar sola a un banc trencat.

"Adéu Charlie! I recorda que després de les vacances et vindrem a buscar...." Aquestes van ser les darreres paraules que li vaig sentir

Vaig esperar i esperar, però res.

Mai més va tornar.

Paula Cantin, 2n d'ESO

El pla

-Toni, Toni, que dorms?

-Shtt... No partis tant fort, que vindrà el guàrdia, què vols?

-No et preocupis, fa estona que està fregit a la cadira, no hi ha perill. et volia repassar el pla, estàs decidit?

-Actuem, no tenim cap més escapatòria. És ara, o mai. No pretendràs quedar-te aquí més temps, no? I més si és per alguna cosa que no hem fet...

-Ho sé, és injust, hem estat aquí tancas un anyy com uns delinqüents i encara no s'ha pogut demostrar la veritat, pretenen que ens quedem de mans plegades però no ho farem.

-Una cosa si que tinc clara, si aquest advocat que ens ha aconseguit el teu pare és tant bo com diu, i en un any no ha trobat proves suficients per demostrar la veritat, no ens serà fàcil sortir d'aquí sense embrutir-nos les mans.

Sigui com sigui, ens enfortirem, només fa falta seguir allò pactat, pas a pas, amb sutilesa...

Sandra Carandell, 2n d'ESO

Presó de Black Dolphin

En la presó de Black Dolphin (estepa Rusa) els pitjors criminals compleixen una cadena perpetua a quaranta graus sota zero, però a la nit ningú dorm.

-Ivan, Ivan, desperta!!!-, respon amb una veu cansada. L'Ivan compleix condemna per terrorisme.

-Tinc el que em vas demanar: pastilles de sabó, una olla i lleixiu.

-Bé, bé, amb això en tinc més que suficient-. Respon amb una veu quasi de blog.

-I ara dóna'm tot el material, i no et fiquis on no et demanen, d'acord? Després que rebi tot el material comença a desfer tot el sabó i cuallar-lo dintre de l'olla i afegir-li lleixiu, crea la suficient dinamita per crear trenta cartutxos.

A l'endemà, a l'hora d'anar a la mina, mentres tots piquen, ell col·loca cartutxos per totes les galeries, aprofitant que la mina té gas metà.

-Corre Vorshev. - Els dos surten de la mina matant a dos guàridies i disfressant-se.

-Boom! crida l'Ivan. Tot explota.

-Ostres! A partir d'ara et diré "Ivan el boig".

Guillem Rabassa, 2n d'ESO

La gàbia

-Hola! I tu per què ets aquí?

-Simplement per errors que es comenten al passat.

-Com jo, accions que es fan sense pensar, i després tot té les seves conseqüències. i ara estem aquí empresonats, sense sortida.

-Si, però aquest temps em serveix per aprendre, temps de reflexió, per donar-me compte del que vull a la vida. Tot allò que m'importa i pel que vull lluitar.

-I quant de temps estaràs aquí?

-De moment dos anys.

-De moment?

-Sí, tinc l'esperança de soeritr abans per bona conducta.

-Oh! I tant! L'esperança és l'últim que es perd!

-Saps? No em puc treure delc ap el dia que compartiré les vint-i-quatre hores del dia amb la meva família.

-Després de tot no crec que la meva família vulgui veure'm.

-Tranquil, estic segur que t'estimen, i aquesta estimació que senten per tu, pot superar límits.

-Jo, espero començar de nou i, si és possible, muntar el meu propi negoci. I tot aquest temps dins d'aquesta gàbia serà més fàcil gràcies a tenir un nou amic.

Sara Ruiz, 2n d'ESO