M’ESTIC FENT GRAN

Uff! Quin rotllo! Estudiar tant cansa molt. Segons els meus pares, com que ja faig primer d’ESO i ja sóc gran, he d’estudiar molt. I sí, sóc gran, bé, m’estic fent gran. Tot i que per algunes coses sóc petita.

L’altre dia m’estava pentinant per anar a l’escola i em vaig mirar al mirall. Vaig baixar escales avall, vaig agafar la motxilla i vaig mirar la foto que hi ha a l’entrada. Que petita que era! Llavors va ser quan em vaig adonar que havia canviat moltíssim i que m’estava fent gran. Tenia la cara diferent, bastant diferent. La meva germana Sara també s’ha fet gran i ha canviat un piló. Que maques que érem de petites, i ara, som unes preadolescents a qui no els va res bé. Tinc el cos canviat, molt canviat, sóc més alta, faig el peu molt més gros, etc.

Quan vaig anar al pediatra em va explicar que ara estàvem canviant, és a dir, que estàvem en una fase de canvis. I vaig pensar, m’estic fent vella!! Bé no crec que es pugui dir així, però la realitat és que sí, m’estic fent vella.

Però no m’he de preocupar perquè és normal. Sé que d’aquí trenta, quaranta, cinquanta anys miraré fotos de mi de petita i em recordaré sempre dels neguits que tenia als dotze anys. No he de tenir por, ni pressa per fer-me gran perquè estic bé com estic. Sí, m’estic fent gran, ho sé, però i què?! D’aquí dos, tres anys tindré més pits, potser grans a la cara i hauré crescut deu centímetres, però hi què?!

M’estic fent gran!

Helena Bonet Mola

1r B  ESO