Cada dia suportava el mateix. Cada
cop era més fort, però jo l’aguantava. Cada vegada més sovint, però pallissa
rere pallissa aguantava heroic, sense donar l’esquena. A mi m’agradava mirar
els meus problemes de cara, tot i que, de vegades, per dintre, estava fatal.
Per les nits, em posava al llit i no
podia dormir. Sovint, quan ho aconseguia, una punxada al pit em despertava i
una forta pressió no em deixava respirar. Eren aquests moments, a la fosca nit,
quan el meu cap voltava per buscar solucions i poder canviar tot el que
m’envoltava. Com podia afrontar tot el que em passava? Ho havia de solucionar
aviat, no aguantaria molt més així. A vegades pensava en una solució més fàcil,
sabia que era una bogeria, però... i per què no? Seria fàcil desaparèixer, però
no volia que ningú pogués sentir-se culpable pels meus actes.
Tothom em veia patir, però ningú
deia res. Tampoc feien gran cosa. Els meus amics s’intercanviaven mirades
condescendents, però no feien res. Un dia, un amic, es va posar davant d’un cop
de puny que em venia directe a la cara. Era la primera vegada que em
defensaven.
Ens vam seure al sofà els
dos junts a parlar. Em va dir que havia de reflexionar sobre tot això i que ho
havia de dir a algú. Que provés a dir-li a la meva mare.
El meu amic va anar a casa
corrents. Jo no sabia a on anava fins que vaig arribar a casa i la meva mare em
va dir que ja ho sabia tot, i em va preguntar si era veritat. Jo li vaig dir
que sí, que sentia molt no haver-li explicat.
Al dia següent em vaig
llevar i no hi havia la meva mare a casa. Em vaig estranyar que no estigués
esperant-me per esmorzar junts. Vaig agafar qualsevol cosa per treure'm el cuc
de la panxa i vaig marxar cap a l'escola. Quan vaig arribar vaig veure alguna cosa
al terra. Em vaig apropar fins que la vaig veure. Allà estava, era la meva
mare. Plena de sang. Vaig anar-hi corrents i la vaig aixecar.
-Mama, qui t'ha fet això?
-Els mateixos que t'ho fan
a tu.
Havien arribat molt lluny.
Em vaig posar a plorar. Em vaig adonar que no sóc tan fort com semblo ser. Vaig
explotar. Això em va fer estar uns quants dies malament. Sabia que això no
acabaria així. Em vaig apuntar al gimnàs i vaig començar a posar-me fort.
Treballava cada dia i veia com els meus músculs anaven enfortint-se i, a poc a
poc, anaven creixent.
Un temps més tard, quan jo
em veia capacitat per enfrontar-m'hi, vaig tornar a l'escola buscant venjança.
PDCS
Joan Juárez
No hay comentarios:
Publicar un comentario