EN CARLES I L'OLGA

En Carles és el meu tiet. Ell té cara d’estrella de cinema i, a més, té molt bon gust per la roba. Ell és molt presumit, per aquest motiu cada matí s’està una hora per mudar-se. Ell té una pila de dones guapes i atractives que li van al darrera. 

L’Olga és la meva veïna. Ella és una dona amargada que té més de cent gats a casa seva perquè està sola com un mussol. A ella li agradaria tenir una parella, però amb la cara de bruixa que té, ningú li va al darrera. 

En Carles i l’Olga tant sols tenen una cosa en comú: la botiga “Superstar”. A l’Olga li agrada perquè allà sempre troba homes guapos i estilosos com el meu tiet. Ell només va allà amb un sol propòsit: comprar roba, roba i més roba. Ell es pot permetre tot el que desitgi perquè ell va fundar una marca internacional de sabates de mil tipus (botes, sandàlies, sabates esportives...). 

Un dia, l’Olga i en Carles van coincidir a Superstar i, com us podeu imaginar, quan l’Olga va veure en Carles, va anar cap a ell més ràpid que un coet. Ells dos es van agradar mútuament i van començar a sortir. Això era un malson perquè si arribaven a casar-se, l’Olga em faria la vida impossible! Jo em vaig adonar de la tràgica notícia d’una manera... 

El meu tiet, el mateix dia que va conèixer a l’Olga, va trucar a la meva mare perquè ell deia que volia que vinguéssim a sopar a casa seva. Jo ha vaig anar ben feliç i quan vaig veure a l’Olga, em vaig enfadar perquè jo ja coneixia d’abans la seva tècnica de “lliganeitor”. Ella ja ho havia intentat amb tots els meus veïns. Ella em va mirar amb un somriure, cosa que mai m’havia fet i no volia que m’ho tornés a fer perquè quan va somriure, li vaig veure totes les dents negres i podrides. 

El meu tiet, abans de sopar es va dirigir a la meva mare i li va dir que li havia de dir a ella i a la nostra família una gran notícia. Ell ens va explicar tota la història i va dir que ella era la seva mitja taronja. Crec que es va equivocar en dir “mitja” perquè ell és tres quarts de la seva taronja imaginària perquè l’amargada no és ni un quart d’interessant. 

Jo pensava que, com que no tenien masses coses en comú, aquesta relació no duraria molt. És en aquell moment quan el meu titet va dir “... i per això ens hem posat d’acord en casar-nos”. En aquell moment em volia morir, però, ho he estat rumiant i he acabat pensant en la part positiva: ja no pot ser pitjor, no? 

Aina Huix, 1B ESO