miércoles, 2 de diciembre de 2015

El tercer revolt

Fa uns dies vaig fer una aposta amb el meu millor amic, en Toni. Ell pensava que mai podria treure’m el carnet de moto, ja que sóc una persona que sembla molt descuidada i no m’agrada gaire estudiar, però ell no sabia que això era el que més desitjava del món. Si aprovava i aconseguia el carnet, em reptava a fer una cursa amb ell, i si suspenia havia de menjar-me un bitxo, un pebrot d’aquells tan picants que quan el menges sembla que treus foc pels queixals. Havia de guanyar, al cap i a la fi, era el meu desig...

Després de dues setmanes sense aixecar el cap dels llibres vaig anar a l’examen. Havia anat prou bé, ara només faltava esperar la nota. Quan vaig estar davant dels resultats vaig creuar els dits , vaig tancar ben fort els ulls i vaig preparar-me per si el resultat no era el que esperava. Per fi vaig decidir obrir els ulls, vaig buscar el meu nom i.... siiii!!!! Havia aprovat!!! Vaig trucar a en Toni, demà a primera hora l’esperaria al circuit.

Vaig arribar tard, però no hi havia ningú. En Toni segur que arribaria més tard. Vaig posar-me el casc i vaig començar a practicar, era la meva primera cursa i estava molt nerviosa. Vaig fer un revolt a l’esquerra, el segon a la dreta, i en el tercer revolt, de sobte, vaig veure alguna cosa que em barrava el meu pas. Vaig frenar de cop, no tenia temps d’esquivar-ho, però anava massa ràpid i vaig reaccionar massa tard. Havia plogut i el terra estava moll, la moto va relliscar i vaig xocar, al caure vaig picar amb el cap a terra i ja no recordo què més va passar...


Ara estic a l’hospital amb en Toni, acabo de despertar-me. Al principi m’he trobat perduda, no sabia a on era, però per fi he vist una cara familiar. En Toni diu que fa uns dies que estic a l’hospital, que he estat inconscient fins ara. M’ha explicat què va passar aquell dia. Diu que ell havia arribat molt d’hora i que estava practicant al circuit abans que jo arribés, ja que no podia deixar-se guanyar per una “novata”. Finalment em va confessar que va ser amb ell amb qui vaig xocar... Entre llàgrimes em va demanar perdó mil vegades, però jo sabia que allò no era just, havia estat a l’hospital amb mi tots els dies sense deixar-me sola ni un moment, al cap i a la fi, si hagués sortit cinc minuts abans de casa potser no hagués passat tot això...

Ariadna Huguet, PDCS



No hay comentarios:

Publicar un comentario