La mirada de quatre-cents espectadors es dirigien exclusivament a mi. Qui ho havia de dir? Jo, la Brittanny, aquella nena que fa uns mesos era una noia amb un somni, i s’estava complint en aquell mateix moment.
Tot estava preparat. Tots els actors estaven col·locats esperant impacientment que el director donés l’entrada per entrar a escena. Em vaig agafar a aquell instant que tan havia esperat per aturar-lo i que així durés més.
La meva cabellera de color castany estava recollida en un monyo intacte. Portava un preciós vestit del color de la plata, amb petits brillants a la part inferior.
Vaig aixecar la mirada, que semblava perfecte rere el maquillatge per mirar l’únic seient lliure de la sala. A la primera fila, el número tres. L’havia reservat jo pel meu pare, tal com li vaig prometre abans de que patís aquell accident.
Amb dues llàgrimes corrent el meu rostre vaig deixar enrere aquells pensaments per entonar la primera nota que iniciava el meu concert.
Cristina Vila, 2n d'ESO
2n premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners
Categoria D
No hay comentarios:
Publicar un comentario