El pla

-Toni, Toni, que dorms?

-Shtt... No partis tant fort, que vindrà el guàrdia, què vols?

-No et preocupis, fa estona que està fregit a la cadira, no hi ha perill. et volia repassar el pla, estàs decidit?

-Actuem, no tenim cap més escapatòria. És ara, o mai. No pretendràs quedar-te aquí més temps, no? I més si és per alguna cosa que no hem fet...

-Ho sé, és injust, hem estat aquí tancas un anyy com uns delinqüents i encara no s'ha pogut demostrar la veritat, pretenen que ens quedem de mans plegades però no ho farem.

-Una cosa si que tinc clara, si aquest advocat que ens ha aconseguit el teu pare és tant bo com diu, i en un any no ha trobat proves suficients per demostrar la veritat, no ens serà fàcil sortir d'aquí sense embrutir-nos les mans.

Sigui com sigui, ens enfortirem, només fa falta seguir allò pactat, pas a pas, amb sutilesa...

Sandra Carandell, 2n d'ESO

Presó de Black Dolphin

En la presó de Black Dolphin (estepa Rusa) els pitjors criminals compleixen una cadena perpetua a quaranta graus sota zero, però a la nit ningú dorm.

-Ivan, Ivan, desperta!!!-, respon amb una veu cansada. L'Ivan compleix condemna per terrorisme.

-Tinc el que em vas demanar: pastilles de sabó, una olla i lleixiu.

-Bé, bé, amb això en tinc més que suficient-. Respon amb una veu quasi de blog.

-I ara dóna'm tot el material, i no et fiquis on no et demanen, d'acord? Després que rebi tot el material comença a desfer tot el sabó i cuallar-lo dintre de l'olla i afegir-li lleixiu, crea la suficient dinamita per crear trenta cartutxos.

A l'endemà, a l'hora d'anar a la mina, mentres tots piquen, ell col·loca cartutxos per totes les galeries, aprofitant que la mina té gas metà.

-Corre Vorshev. - Els dos surten de la mina matant a dos guàridies i disfressant-se.

-Boom! crida l'Ivan. Tot explota.

-Ostres! A partir d'ara et diré "Ivan el boig".

Guillem Rabassa, 2n d'ESO

La gàbia

-Hola! I tu per què ets aquí?

-Simplement per errors que es comenten al passat.

-Com jo, accions que es fan sense pensar, i després tot té les seves conseqüències. i ara estem aquí empresonats, sense sortida.

-Si, però aquest temps em serveix per aprendre, temps de reflexió, per donar-me compte del que vull a la vida. Tot allò que m'importa i pel que vull lluitar.

-I quant de temps estaràs aquí?

-De moment dos anys.

-De moment?

-Sí, tinc l'esperança de soeritr abans per bona conducta.

-Oh! I tant! L'esperança és l'últim que es perd!

-Saps? No em puc treure delc ap el dia que compartiré les vint-i-quatre hores del dia amb la meva família.

-Després de tot no crec que la meva família vulgui veure'm.

-Tranquil, estic segur que t'estimen, i aquesta estimació que senten per tu, pot superar límits.

-Jo, espero començar de nou i, si és possible, muntar el meu propi negoci. I tot aquest temps dins d'aquesta gàbia serà més fàcil gràcies a tenir un nou amic.

Sara Ruiz, 2n d'ESO

Navegar...

-Doncs jo, aconseguiré un vaixell, navegaré fins a la fi del temps i llavors, per fi, seré lliure! - em va dir tot il·lusionat.

-I com ho penses fer si es pot saber? - li vaig preguntar.

-Quan surti d'aquí, buscaré per tots els racons de l'Havana fins que trobi una bona i fidel tripulació. Llavors esperaré que arribi al port un d'aquells grans galeons espanyols, l'assaltaré i el robaré. Aleshores serà quan em dirigiré a abordar i saquejar grans vaixells i aniré a la recerca de valuosos tresors.

La veritat, és que es va ofegar amb rom, sense arribar a navegar mai.

Paula Cantín, 2n d'ESO

Bells sentiments

Era un dijous al matí. Un dia especial per a tothom ,Sant Jordi; és el dia d’homenatge al nostre patró. Per a molts és un dia qualsevol però per mi és un dia de records i sentiments.

Ja fa molts anys que a casa meva hi ha un forat que sempre trobo buit, i aquest, és l’absència del meu pare. El meu pare va morir ara fa sis anys, concretament al dia de Sant Jordi. Ell va ser i seguirà sen un referent per a mi.

És per això que cada vint-i-tres d’Abril me’n vaig a l’estanc dels meus padrins a comprar un llibre i una rosa.

Aquell dia no vaig mai a l’institut ja que trobo que seria com una falta de respecte envers al meu pare i el seu entorn ; i aprofito per trobar-me amb tota la família que m’ha ajudat tant en els moments complicats.

Després de trobar-nos amb tots, agafo els meus cosins, la rosa i el llibre de poesia i ens dirigim cap al cementiri on li entreguem al meu pare, el record de tots aquells anys que havíem passat junts, en forma de natura i de poesia...

Roger Duran, 3r d'ESO

2n premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners

Categoria E

La tendresa dels sentiments

Tenia les galtes molt vermelles, dibuixava un somriure tímid i la seva mirada es centrava en una única cosa: aquella rosa vermella com el to del sol quan es pon a la primavera.

No la va agafar, en comptes d’això, se li va llençar als braços, tenia el millor xicot del mon! El va abraçar amb tanta força que gairebé l’escanya, i després li va plantar un petó als llavis.

Ella també tenia quelcom a punt, ho havia comprat aquell matí. I és que avui, la plaça del poble estava plena a vessar de llibres. Ella s’havia passat gairebé una hora buscant el llibre, havia de ser el llibre perfecte!
L’havia embolicat a casa seva, però no sense abans, escriure-li una dedicatòria a la primera pàgina.

Era el moment de donar-li. Va obrir acuradament aquella paquet embolicat amb tan d’amor. Els ulls li van brillar quan va llegir el títol, era el llibre. Els dos es van fondre en un llarg petó ple de tendresa.

S’estava ponent el sol, va voler acompanyar-la a casa, malgrat que visqués molt lluny. Un cop allà, ella el va convidar a entrar. I és que aquest Sant Jordi, prometia!

Aina Masferrer, 3r d'ESO

1r premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners

Categoria E

Els pensaments d'un instant

Les cortines es començaven a obrir i una gran llum blanca em va il·luminar la cara. Havia calculat que vindrien unes cent persones, però estava equivocada, perquè el teatre estava ple.

La mirada de quatre-cents espectadors es dirigien exclusivament a mi. Qui ho havia de dir? Jo, la Brittanny, aquella nena que fa uns mesos era una noia amb un somni, i s’estava complint en aquell mateix moment.
Tot estava preparat. Tots els actors estaven col·locats esperant impacientment que el director donés l’entrada per entrar a escena. Em vaig agafar a aquell instant que tan havia esperat per aturar-lo i que així durés més.

La meva cabellera de color castany estava recollida en un monyo intacte. Portava un preciós vestit del color de la plata, amb petits brillants a la part inferior.

Vaig aixecar la mirada, que semblava perfecte rere el maquillatge per mirar l’únic seient lliure de la sala. A la primera fila, el número tres. L’havia reservat jo pel meu pare, tal com li vaig prometre abans de que patís aquell accident.

Amb dues llàgrimes corrent el meu rostre vaig deixar enrere aquells pensaments per entonar la primera nota que iniciava el meu concert.

Cristina Vila, 2n d'ESO

2n premi Sant Jordi Santa Coloma de Farners

Categoria D