Amagat al soterrani

Porto dos dies aquí. Estic en el soterrani, entre caixes. Aquí no em trobaran. No sé on és la meva germana ni el pare. Des que vaig sentir aquells cinc trets no he menjat res, només m’he amagat aquí, plorant en silenci. Fa unes hores he sentit sorolls, crec, que qui sigui el de la pistola, està vivint a casa.

Em fa molt mal l’esquena, estic en un racó, assegut al terra, agafant-me les cames. Tindria que sortir però... i si em dispara? I si em moro de gana aquí? I, de sobte, PAM! Un altre tret. Algú cau. Serà la Paula? El pare? Jo no puc viure sense un d’ells. Silenci absolut. Hi aniré! Millor un heroi mort a un covard viu.

M’ aixeco, i per sortir del meu amagatall, cauen les caixes que fan soroll. Espantat, miro amunt. Silenci. Agafo un ferro, que no sé quina utilitat té, i pujo. Està tot desordenat: cerveses per terra, mobles trencats… i un rastre de sang! Els ulls se’m ofeguen en llàgrimes i no veig gaire. PLUF! S’apaga el televisor. La mare em mira, fa cara d’enfadada.

-Ei! Que ho estava mirant! -protesto.

-Em vas dir que a les onze aniries a dormir, son les dotze.

-Estava esperant a que la peli s’acabés.

-Doncs ja s’ha acabat. Puja a dormir! – m’ordena.

Alba Suñé, 2n d'ESO