Vaig lluitar...

Mai havia imaginat que una cosa així pogués passar-me. Sempre he estat un jove vitalista, sempre he intentat viure amb optimisme, però des de fa unes setmanes em trobo en aquesta cadira de rodes. No sé quant de temps estaré en ella. Els metges asseguren que només tres mesos. La meva vida, ho sento, està començant a canviar.

La gent pel carrer m'assenyalava, i dins d'aquell mar d'intensitat sentia els comentaris de "pobret", és tan jove..., paruales que em perforaven per dins. Sabia que aquell aparell de quatre rodes no havia de ser un inconvenient per a la meva vida, per somiar i aconseguir-ho, però el meu cervell no era capaç o això creia.

No sé que serà dels meus amics, ni de les meves amigues, però tinc por de converitr-me en una altra persona. Aquests eren els meus pensaments feia vint anys, quan estava com vosaltres. Sí, pensava que aquell era el final dels meus dies alegres. Fins que un dia vaig sortir amb els meus amics a fer un volt pel barri, i vaig descobrir que els teus ulls no es tanquen si no tanques el teu cor. A partir d'aquell mateix instant, al veure com el sol m'il·luminava el meu cor, vaig lluitar per arribar al que ara sóc.

Sara Ruiz, 2n d'ESO