El gran salt

De la terra ens allunyàvem,

tant ràpids com el vent,

i en el cel ens endinsàvem,

con en el vol d’un ocell.

Amb papallones a l’estómac,

més nerviós no podia estar,

tret d’abans d’un gran examen,

però tampoc tant com allà.

Ja havia arribat l’hora,

l’hora de saltar

tot i que ben nerviós

en el buit em vaig llençar.

Per l’aire jo lliscava,

com una fulla d’un gran arbre

lentament anava caient

fins que va arribar el moment.

D’una forta estrebada

el paracaigudes obrí

de manera inesperada

els colors de la tela lluí.

Ricard Arbat, 2n d'ESO